Tria per tu

Mentre els lleidatans treballeu, intenteu viure tranquils i feu malabars per arribar a fi de mes, ells pensen per ells. I quan pensen per tu, no esperis res de bo. L’esquerra ens desmanega a impostos. Els seus despropòsits els paguem tots. Amb llibertat, cadascú tenim dret a viure com ens dona la gana, a gastar els nostres diners amb el que ens vingui de gust i a decidir per nosaltres mateixos. Però, no a Lleida, no és possible. Ells trien per tu, o potser et pregunten?

L’esquerra d’una o una altra manera s’alterna i reparteix el poder. En públic es critiquen i s’atribueixen allò de “i tu més” per retroalimentar-se, juguen amb el llenguatge progre que sempre queda bonic, però quan governen res no canvia; si no, que ens ho expliquin a Lleida. Aquestes últimes setmanes vivim una funció teatral que ho demostra, en què uns i d’altres són semblants. Vesteixin tant amb americana com amb samarreta, esquerra es queda.

Per exemple, després de dècades de socialisme a la capital, la nova esquerra és una còpia de l’anterior: quan es tracta de controlar la nostra butxaca, es posen d’acord. No els agrada que tingueu diners, per això no creen riquesa. Tampoc no volen que feu gaires preguntes, no sigui el cas que la revolució de l’embafament acabi amb el model que han construït amb sigil i subtilesa.

Els molesta que a Pardinyes us alceu en contra d’un model d’alberg imposat i sense consens. No accepten crítiques a la seua gestió amb la falsa excusa del consens que no és altra cosa que una resposta de manual. Us han preguntat als veïns què és el millor per al barri? Us van preguntar els socialistes quan us van negar la cavalcada de Reis en el seu últim any de mandat?

Els incomoda que al Centre Històric exigiu solucions immediates, després que els d’abans i els d’ara hagin abandonat la recuperació del nucli antic. O què dir dels que protesteu pels diferents barris preocupats per la inseguretat als vostres carrers. Per què creieu que han creat els Consells de Zona? Per dividir i silenciar les AAVV. El meu suport als Consells, però també a les entitats veïnals que algunes fa dècades que piqueu pedra.

Diuen que els vostres impostos serveixen per finançar serveis socials. Em pregunto: és que els carrers de Lleida són més nets, més segurs i amb més serveis?

Es creuen amb possessió exclusiva de la veritat, dret a tot, a parlar per tots i a aixafar qui opini diferent amb campanyes de desprestigi als dissidents. Ens venen que totes les seues decisions són pel bé de tots, quan en realitat ens imposen per la porta del darrere el seu model normativitzat i controlador de les nostres vides: ens volen pobres i submisos, dependents.

Diuen ser socials, defensar els drets dels treballadors, però utilitzen els nostres sous per pactar que a Lleida paguem el preu de l’aigua més car de la història amb una pujada del 7,5% i un 75% el clavegueram. Amb els nostres impostos aproven mesures que beneficien les màfies il·legals que s’aprofiten del sistema perquè amb puntada de peu a la porta puguin okupar els nostres habitatges, mentre que les cues per accedir a un pis social cada dia són més llargues. O, què té de social pagar més per la factura de la llum?

Diuen defensar el petit comerç, però l’esclafen amb més impostos. Diuen promoure la mobilitat, però Lleida està tenyida de zona blava i aparcaments privats. Diu, l’esquerra, que Lleida som la segona capital de Catalunya. Cert, però segons dades del Departament d’Economia de la Generalitat som la segona en deute, gràcies a la seua gestió.

L’esquerra ha permès i permet que, per accedir al dret a la salut, paguem amb els nostres sous per aparcar a l’aparcament de l’Hospital Arnau de Vilanova en perjudici d’usuaris, treballadors i sanitaris.

Alço la veu per dir que estem farts que ens prenguin el pèl. Cert que, fins ara, a Lleida, no hi ha hagut alternativa a tal despropòsit. El centredreta hem viscut adormits, però fins aquí. Amb una agenda reformista, el 2023, els lleidatans votarem perquè deixin de gastar els nostres sous sense que puguem participar i decidir en què, farts de pagar el seu malbaratament en nom dels treballadors.