Les pensions després de la pandèmia

La crisi econòmica provocada per la Covid-19 ha estat la més intensa des del final de la Segona Guerra Mundial, i això tindrà un impacte important sobre el sistema de pensions a Espanya, i només en el millor dels casos, temporal. Perquè, mentre la despesa en pensions ha mantingut un ritme de creixement relativament estable, la intensa disminució dels ingressos per cotitzacions socials durant la pandèmia ha aprofundit el deteriorament del dèficit contributiu a la Seguretat Social.

Aquesta crisi no ha fet més que intensificar i anticipar en el temps el desequilibri subjacent del sistema de pensions a Espanya, com a conseqüència de l’augment de l’esperança de vida i de la jubilació de la generació del baby boom en els propers anys.

Les projeccions disponibles indiquen que durant les pròximes dècades es duplicarà el nombre de pensionistes sobre la població en edat de treballar: per mantenir la taxa de prestació actual sense augmentar el dèficit serien necessaris uns 29 milions de cotitzadors per poder pagar els més de 15 milions de pensions previstos l’any 2050, d’acord a les estimacions de BBVA Research, xifra que sembla complicat assolir des dels poc més de 19 milions de cotitzadors que tenim en l’actualitat..

A tancament de maig del 2021 hi ha a Espanya 1,95 cotitzadors per cada pensionista, una taxa que ha estat en caiguda des de l’any 2007, quan es van assolir els màxims recents (2,71 afiliats per pensionista). Segons alguns experts, l’equilibri en els sistemes de repartiment és difícil de sostenir quan la relació entre afiliats i pensionistes és menor a 2,5.

Però aquesta ràtio no és uniforme a tot el territori espanyol, encara que la “caixa de les pensions” és única. Algunes províncies es troben en nivells d’1,5 cotitzadors per cada pensionista o fins i tot inferiors.

En concret, hi ha tretze províncies en aquesta situació, entre les quals hi ha Salamanca, Palència, Pontevedra, la Corunya, Àvila, Astúries, Zamora, Lleó, Lugo i Ourense. A l’extrem contrari, per sobre de 2,5 de cotitzadors per pensionista, se situen quatre territoris: Melilla, Almeria, Madrid i Huelva.

Al desequilibri entre cotitzadors i pensionistes s’afegeix el fet que les noves pensions entren al sistema amb un desequilibri actuarial, és a dir, que durant la seua jubilació, els pensionistes en conjunt reben una pensió major al que han cotitzat durant la vida laboral.

Els càlculs de l’Institut d’Actuaris Espanyols situen aquest desequilibri al 51% de mitjana. Un estudi del Banc d’Espanya de l’any passat calcula que, utilitzant la Mostra Contínua de Vides Laborals del 2017, les noves pensions reben 1,74 euros de prestació per cada euro de cotització.

Si una gran reforma era necessària abans de la pandèmia, ara ho és encara més. És necessari estabilitzar el sistema a curt i mitjà termini, actuant ja per corregir el dèficit existent. Però, en paral·lel, cal aplicar mecanismes automàtics que blindin el sistema de repartiment davant dels canvis demogràfics, econòmics i socials, com han fet altres països europeus que són referents pel seu estat de benestar.

El nostre país s’hauria d’afegir a aquells que han entès que, sense uns pilars robustos de previsió social pública i complementària, no podrem aspirar a pensions sostenibles, suficients i equitatives.

Entre els elements d’aquest “sistema mixt” caldria considerar, al Pilar I de pensions públiques de repartiment, els comptes nocionals. Aquest sistema té en compte la contribució del treballador al llarg de la seua vida laboral per calcular el que li correspon de pensió pública, afavorint l’equilibri automàtic entre cotitzacions i prestacions en el sistema públic de pensions.

En segon lloc, és necessari impulsar el Pilar II, de plans complementaris d’ocupació i l’adscripció gairebé obligatòria (per defecte, autoenrolment) dels treballadors (assalariats i autònoms) a un sistema de contribució definida de capitalització de plans de pensions d’ocupació a través de convenis col·lectius.

Però també és important incentivar l’estalvi individual a través de plans de pensions o altres instruments d’estalvi, cosa que constitueix el Pilar III del sistema. Desincentivar fiscalment els plans de pensions individuals com es va aprovar en els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2021 constitueix un perjudici per a autònoms i pimes, perquè el desenvolupament del segon pilar per a aquest col·lectiu no es produirà d’un dia per l’altre.

S’ha de possibilitar, per tant, a tota aquesta població ocupada que queda fora de la previsió social empresarial que pugui accedir a sistemes de previsió individuals en les mateixes condicions i requisits que qualsevol altre treballador.

Només desenvolupant els tres pilars, com han fet els països de la Unió Europea que ens han de servir de model en matèria de pensions, aconseguirem un sistema de previsió social per a la jubilació que sigui sostenible, just i sigui capaç de proveir pensions suficients i dignes als jubilats presents i futurs.