TRIBUNA
Fora el feixisme dels carrers
El Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) ha pres partit per mantenir viva la memòria del feixisme als carrers. És realment difícil d’entendre que en un estat formalment democràtic es permeti i es fomenti que hi hagi carrers que reten homenatge a la sublevació militar del 1936, al franquisme o a personatges que van cooperar activament amb el règim de Franco.
Durant el seu mandat, l’alcaldessa de Madrid Manuela Carmena, complint amb la Llei de la Memòria Històrica, va fer retirar dels espais públics les al·lusions a esdeveniments o personatges relacionats amb el franquisme, la guerra civil o la dictadura. L’any 2017 Carmena va aprovar retirar 52 noms de carrers o places, però la Fundación Francisco Franco –una altra anomalia de la democràcia espanyola– i la Plataforma Patriótica Millán Astray van denunciar aquesta decisió presa per l’alcaldessa i el 13 de maig passat el TSJM els va donar la raó. I és així com en només 4 anys se’n poden retrocedir 40.
Curiosament, és el nom de Millán Astray el que duu la placa que els mateixos operaris de l’Ajuntament de Madrid van penjar la setmana passada a la Latina, un dels barris més moderns i amb més pedigrí cultural de la capital, que ara llueix el nom del fundador de La Legión i cap de la propaganda de Franco, amb qui es va alinear des del primer moment. Millán Astray va ser un dels militars que van participar en el cop d’estat contra el govern democràtic de la Segona República. També és autor de frases cèlebres com les que va adreçar, en el paranimf de la Universitat de Salamanca, al seu rector, Miguel de Unamuno, el 12 d’octubre del 1936: “¡Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña, son dos cánceres en el cuerpo de la nación! El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva y sana como un frío bisturí!”.
Per retornar la placa amb el nom del carrer a l’autor d’aquestes frases ha calgut retirar-la a Justa Freire, una destacada mestra i una de les poques dones que va impartir classes en una escola masculina durant la Segona República. Podem considerar-la una decisió justa i democràtica?
Però no cal anar a Madrid per comprovar com la mitologia relacionada amb el franquisme ha sobreviscut decennis a la mort del general Franco. Fins fa poc més d’un any, encara eren presents, als carrers de Lleida, quatre plaques de carrers amb noms de personatges del franquisme.
Una de les primeres actuacions que vam impulsar, en accedir al govern municipal, va ser la signatura d’un decret que eliminava aquests quatre noms. Perquè ens hi vam comprometre i perquè la defensa dels valors republicans exigeix un nomenclàtor que no reti homenatge al franquisme. S’hauria pogut fer quaranta anys abans, però sembla com si durant tots aquests anys no s’hagués trobat l’ocasió per fer-ho.
El 30 de gener del 2020, concretament, vaig firmar el decret que autoritzava el canvi d’aquests quatre noms, substituint-los pels noms de quatre grans dones. Perquè un altre dels nostres compromisos més ferms era –i segueix essent– feminitzar el nomenclàtor i, avui en dia, Virginia Woolf, Neus Català, Dolors Sistac i Elena Pàmies també són recordades a través dels carrers de la nostra ciutat.
Per a Millán Astray, el crit de guerra de “Muera la inteligencia”. Per als demòcrates, cultura, antifeixisme, pedagogia i estima pels valors democràtics i republicans. Encara haurem de ser nosaltres, a Lleida, els qui retornem a Justa Freire el carrer que li ha estat arrabassat a Madrid.
Fa uns 25 anys, Umberto Eco advertia sobre aquesta qüestió: “El feixisme encara pot tornar amb les aparences més innocents. El nostre deure és desemmascarar-lo i apuntar amb el dit índex cadascuna de les seves formes noves, cada dia, arreu del món.”