La campanya agrària: un repte, fins ara, desatès

Des de fa anys cada estiu torna a aflorar la realitat d’un fenomen conegut i d’un col·lectiu desconegut: la campanya agrària i les persones temporeres. Molt probablement a la ment de molts encara hi ha el fresc record de la situació viscuda l’any passat quan la Covid-19 va posar sobre el focus mediàtic la gravíssima situació que pateixen any rere any les persones que des de diferents indrets del món venen a collir fruita a les nostres terres.

Des del juny fins al setembre les persones temporeres van ocupar les portades als mitjans de comunicació internacionals, van esdevenir el principal objecte de debat a les tertúlies televisives, i per primer cop en molt temps van situar-se al top-1 de l’agenda política de moltes institucions. Com dic sovint “la pandèmia ens ha deixat al seu pas algunes oportunitats”.

Tot i així, no és cap secret que la campanya agrària a la nostra ciutat és un problema endèmic originat per la manca d’interès i inacció política per part del govern anterior.

Un exgovern que, malauradament, en 20 anys el model de campanya agrària més digne que han sigut capaços d’oferir a aquesta ciutat i les persones temporeres ha sigut deixar-les desemparades al carrer. Un exgovern que deliberadament, durant més de 7 anys, va renunciar a presentar-se a la convocatòria de subvencions destinades a la construcció, habilitació, ampliació i condicionament d’allotjaments per a treballadors temporers que cobria fins a un 80% del cost de la despesa o inversió.

I que ens hauria permès disposar d’alguns recursos necessaris per oferir una acollida digna a les persones temporeres..

És difícil imaginar que un model de campanya agrària d’èxit pugui ser dissenyat per aquells governs o partits polítics que durant anys no s’han pres seriosament la falta d’allotjaments i les condicions indignes de les persones temporeres. I encara és més inimaginable pensar que podem seguir defugint un repte innegable que tenim com a ciutat.

Enguany ho hem constatat. Tot i la Covid-19, és el primer estiu que per fi la nostra ciutat viu una campanya agrària tranquil·la: amb un correcte funcionament del dispositiu d’acollida que ha atès amb diversos serveis més de 700 persones diferents, una dràstica reducció de persones dormint al carrer i la clara millora de la convivència veïnal. Cap d’elles fruit de l’atzar ni la sort sinó del treball constant i els esforços que hi hem posat les administracions públiques, organitzacions i entitats interessades a afrontar d’una vegada per totes aquest repte històricament desatès. Interès, planificació, organització, coordinació i avaluació constant: no hi ha més secret que aquest.

Ara volem que aquest model d’atenció basat en la dignificació i l’atenció de les persones temporeres s’ubiqui en un dispositiu estable. Complint amb el nostre programa electoral i amb el Pacte d’Entesa, l’Equipament Comunitari per a Múltiples Usos (ECMU) esdevindrà –treballarem de valent perquè així sigui– un espai d’oportunitats per a tota la ciutat.

Aquest passat divendres, justament, va sortir publicada la licitació del projecte, després que el Govern de la Generalitat aprovés els 4 milions d’euros que s’invertiran en l’ECMU.

Necessitem, també, el compromís i els recursos de la resta d’administracions, perquè la campanya agrària no té un impacte només a Lleida o al seu territori, té un impacte a tot el país. Governança republicana des de tots els ens municipals i supramunicipals per posar solució a un problema històric de la nostra ciutat, la no-acollida a persones temporeres. Lleida ha de disposar d’un equipament comunitari, de múltiples usos, que pugui donar una acollida digna a les persones que venen a treballar a la campanya agrària. I l’ECMU no és ni res més ni res menys que això.

Indiscutiblement encara ens queden reptes al davant, però en dos anys aquest govern ha sigut capaç d’assentar unes bases sòlides sobre el model de campanya agrària que mereixen la nostra ciutat i les persones que hi acollim. Perquè governar vol dir prendre decisions, i no ho sabem d’una altra manera que no sigui posant les persones i les seues necessitats al centre.