És violència del poder econòmic i polític

Des de fa unes quantes dècades els diferents àmbits del poder (polític, econòmic, cultural, etc.) estan introduint en la consciència de la societat, i en la de les persones, un conjunt de valors amb els quals el que cerquen és mantenir o augmentar el seu poder i el seu capital.

Array Per aquesta raó necessiten portar a la pràctica una sèrie de mesures i realitzar un conjunt d’accions com és ara reduir les llibertats polítiques de la ciutadania i una dinàmica de distribució de la renda que provoca un procés d’empobriment de la majoria de la població. I ho fan amb l’excusa que aquests canvis es fan per modernitzar la societat i evitar-ne el col·lapse.

D’aquesta manera, s’està acceptant com a normals i inevitables fets que unes dècades enrere haguessin provocat moltes mobilitzacions socials i, fins i tot, més d’una vaga general. Però anem a comentar algunes d’aquestes idees i valors que des dels diferents àmbits del poder majoritàriament en mans de la Generació Tap –les persones nascudes entre el 1943 i el 1963, segons Josep Sala i Culell– estan intentant que la població les accepti i es resigni, i els consideri valors inevitables; l’anomenada “dinàmica de la història”, i que, a partir d’ara, esdevinguin “normals”. Però encara que tinguin un embolcall de “ciència econòmica i política”, en realitat són pura ideologia.

No puc enumerar tots aquests valors “normalitzats”. En citaré només alguns i que la lectora i el lector pensin en d’altres.Un de molt important, i a partir del qual es derivaran altres, és la precarietat laboral: salaris baixos, abús de la temporalitat, facilitat per a l’acomiadament, etc. Ens comenten que és necessària perquè funcioni el sistema, ens diuen no hi ha cap alternativa.

D’aquesta situació en sorgirà tota una dinàmica de creixement de la pobresa i la dificultat de poder desenvolupar un projecte de vida digne. A conseqüència d’això es va restringint la capacitat d’accedir a un habitatge per part de les famílies (Càritas de Barcelona indica que en aquesta ciutat eren 1.904 famílies el 2020). A més, la gent jove no pot marxar de casa fins ben avançada la trentena i, si ho fa, ha de viure en pisos compartits (coliving s’utilitza l’anglès perquè queda més modern.

En l’etapa de postguerra se’n deia viure “rellogat”) perquè els ingressos són insuficients per pagar el rebut sencer del lloguer del pis, les despeses de llum, calefacció, internet, etc. Un altre efecte de les anteriors idees normalitzades és que està quallant un altre missatge de resignació: les generacions de les persones nascudes en els anys vuitanta (mil·lennistes) o posteriors (zeta i les que vindran) no poden o no podran viure tan bé com la de les seves mares i pares. Un fet curiós: mai no s’havia aconseguit un nivell de productivitat i de producció tan elevat, però justifiquen com a normal que la distribució de la renda es concentri cada vegada més en una minoria i no millori la seva distribució per al conjunt de la població.

Una altra “normalitat” que volen que assumeixi la societat és la gran dificultat perquè les noves generacions puguin, en el seu moment, cobrar pensions públiques dignes i suficients. Per això estimulen els plans de pensions privats (gestionats pels fons d’inversió especuladors de sempre) i justifiquen que les pensions públiques siguin minses.Una de les propostes de normalització “estrella” és aquesta: s’han de reduir els impostos directes per ajudar a reactivar l’economia (sic). No diuen que la conseqüència d’això és la reducció de la despesa social, educativa, sanitària perquè l’Estat no podrà suportar aquest nivell de despesa, fet que perjudicarà, per descomptat, les capes socials amb menys ingressos, que són les que presenten més demanda de serveis socials, i provocarà, per exemple, un augment de les llistes d’espera per a visites als metges dels CAP, especialistes i intervencions quirúrgiques.

Si es vol que funcionin els serveis públics i socials, és necessari que augmenti la recaptació impositiva, però no la que prové dels segments de menys ingressos, sinó la de la població més rica, a través dels impostos directes relacionats amb la renda, el capital i el patrimoni d’aquelles persones que poden anar acumulant la riquesa que genera la societat. Qui més necessita dels serveis públics no són les persones de més ingressos, són precisament les que en tenen menys. Això afecta més del 70% de la població.

El llistat és molt més llarg però per una qüestió d’espai no em puc estendre més.La violència institucional que exerceixen des del poder la necessiten per mantenir l’ordre establert, és a dir, per evitar que canviïn les coses. Per aquesta raó, des del poder executiu i legislatiu van canviant les lleis, adaptant-les, per poder evitar qualsevol dissidència i així poder minimitzar les mobilitzacions al carrer que denuncien les injustícies: els desnonaments, la pobresa energètica, els acomiadaments arbitraris, els baixos salaris, el preu del lloguer, el preu de l’energia, les taxes universitàries, la violència masclista, la violència racial, la llibertat d’expressió, la política energètica contaminant, les lleis d’estrangeria que impedeixen la immigració i provoquen morts a la Mediterrània, les morts per la contaminació ambiental, etc. En el cas del Regne d’Espanya, per evitar que es torni a produir un altre 15M (ja fa deu anys) i la resta de mobilitzacions reivindicatives que s’han anat produint, es va aprovar la coneguda llei mordassa, que l’actual Govern espanyol no ha tingut temps encara de derogar, tot i ser una promesa electoral.

Com a societat no es pot acceptar normalitzar o considerar com a fets inevitables la injustícia, la discriminació per gènere o racial, la violència i els assassinats masclistes o de persones migrants, la contaminació que destrueix el planeta, la desigualtat que provoca la pobresa i la misèria. Els de sempre volen restringir els drets al màxim i així poder augmentar el seu poder i la seva riquesa. Per aconseguir-ho, utilitzen tot tipus de violències que estiguin al seu abast per sotmetre la resta de la població i que aquesta ho consideri com un fet normal, i que no es revolti.

S’ha d’empènyer, sense defallir, i s’ha de fiscalitzar i visibilitzar la feina que fan els representants elegits per la ciutadania al Parlament, el Congrés, el Senat i tota l’esfera pública, per obligar-los a defensar els interessos de la majoria de la població i no els de les corporacions econòmiques i de l’elit política i social. El respecte a la vida, i que aquesta sigui digna, ha d’estar en el centre de tota l’acció política, social i econòmica.