Lo canyís

A prop de casa estan reparant i aixecant una teulada que si no era centenària pocs anys li mancava. Han retirat les teules i han deixat els canyissos que les suportaven en una vorera. M’ha portat records i reflexió. A alguns la paraula ‘canyís’ els sonarà estranya, possiblement els suggerirà l’encanyissada del Delta. Alguna cosa hi té a veure.

Array Aclarim: el canyís era i és un entrellaçat de canya fet manualment i que s’utilitzava en el passat per fer un sostre sobre el bigam i donar suport a les teules que conformaven la coberta d’una construcció, és a dir, formava part integral d’una teulada, servia per fer tanques als horts i per omplir-lo a les golfes de fruita que es consumia a l’hivern: figues, pomes, codonys, raïm.

Permetia airejat, no es corbava, era lleuger i naturalment ecològic, a més, quan es feia malbé no feia falta reciclar-lo. Al meu poble hi havia dos mestres canyissaires, evidentment sense diploma, però tenien una habilitat per entrenar la canya tallada amb la sencera estructural. Mans calloses, dures, resistents, doblegaven la canya amb rapidesa i professionalitat sense tallar-se.

Els mateixos també feien cistelles combinant canya i vímet, canastres per omplir de préssec, peres, pebrots o pomes per portar-les al mercat de la Magdalena, cabassos i caragolineres.Eren temps d’oficis: paletes, fusters, ferrers, carreters, lampistes, sabaters..., i altres que cobrien àmpliament les necessitats del poble. Els fusters fins i tot feien els taüts que folraven de negre, els ferrers ferraven mules, pollins i algun ruc i els lampistes soldaven el plom quan s’havia rebentat per una gelada. Al ram de l’alimentació es cobrien totes les necessitats del temps –anys 50–.

En queviures cinc establiments venien des de bacallà que dessalaven fins a espardenyes d’espart i beta. Pastisseries –4 o 5– on podies portar la saca de farina i et lliuraven tiquets per a l’equivalent amb pa que retiraves segons les necessitats. Als seus forns, a més, s’assecaven o folraven els caliquenyos que formaven part de la indústria soterrada Torressenca.

Els matarifes, especialistes a fer la clenxa al porc, un cop degollat i les mandongueres que adreçaven la carn per a l’embotit de botifarra i llonganissa. Per a la carn de corder i alguna gallina tres portes obertes, i la venda de sang quallada al tard pel carrer per cuinar-la amb ceba i tomàquet. Per a la verdura tothom es feia l’hort.

En sanitat, el Dr. Lluís Pelegrí visitava les cases al matí, al migdia a la consulta i al tard repetia per als més malalts; tant enguixava com assistia la partera. Ensenyança al col·legi públic del carrer el Bou, a cal Borràs i finalment a les escoles noves, avui en procés de reforma per aluminosi.

El mossèn Francisco i el Pere omplien l’església diumenges i festes majors. Administraven tots els sagraments menys la confirmació, sempre al peu de l’altar i consolant el moribund. Divertiment no en faltava: dos cafès amb cine, el Masgoret i Tadea, que es va incendiar, a l’estiu ball a la pista i a l’hivern a cobert.

La Saya venia cacaus i la Maria del Garcia gelats de vainilla i polos de tres colors. Les palometes no estaven de moda, les fèiem a casa amb panís blancUna bona part de torresencs estava al servei i omplia les mancances i necessitats de l’altra meitat. De segur que em deixo altres serveis a la punta del Bic que corregeixo amb una postdata.

El Pere del Companyero subministrava peix: anguiles, sabogues, madrilla.. Va plegar perquè la Guàrdia Civil li va confinar xarxes i barca. I la paperera de Balaguer va acabar amb la fauna piscícola del riu juntament amb la presa de Riba-roja, que dificultava la pujada d’anguiles.

La llet de vaca omplia les lleteres de tres pagesos que munyien 2 o 3 vaques i que deixava nata per fer mantega; no tenia res a veure amb els tetrabrics d’un producte desnaturalitzat que té més gust d’aigua que de llet.Teníem un poble viu, autosuficient. Si nevava a l’hivern, com el 1944 i altres, bloquejats, però no passava res: pa a punt, oli a la tenalla, vi a la bota, porc a les golfes, a la tupina, i conserves, també llenya per al foc. Metge, mestres, capellà i tots els que donaven serveis d’arreglos i apanyos prop de casa.

L’autosuficiència ens deslliurava de la dependència. La dependència bloqueja la llibertat, per això demanem i ens manifestem reclamant llibertat. Sincerament, això és d’un temps passat, avui som dependents del telèfon, del WhatsApp, d’internet, de la gasolina.

i acaparem càmpings gas per por d’una apagada. On és la llibertat? Pobles autosuficients, veïns als quals podies demanar quatre ous i sal, portes obertes de bat a bat, el bon dia i l’adeu al carrer, a les eres i bancals berenars esperant la garbinada per separar la palla del gra. Avui la palla ens tapa quasi tot el gra.

Ens omplim la boca d’economia circular, de proximitat, km 0. Als pobles la teníem de proximitat, circular, perimètrica i d’hectòmetre 0. Era un passat.

Als pobles es despoblen els serveis, emigren als caps de comarca, a les ciutats, i la gran ciutat cap i casal s’ho menja tot amb un cost econòmic ambiental, massificació i despersonalització. Reunions de Glasgow amb 400 avions. Evitar l’escalfament, la contaminació: privar l’ús del carbó: Als anys 50 del segle passat els trens, calefaccions, cuines, fàbriques, fundacions anaven amb carbó, la contaminació no tenia res a veure amb la del XXI, segle actual, i l’escalfament no espentejava tant el mercuri.Parlem clar, les noves tecnologies, el núvol, els transports, el fet de viatjar, la necessitat d’innovar, fabricar de nou per una caducitat planificada és el que esgota recursos, contamina i augmenta l’escalfament.

Hauríem de tornar a revifar la vida rural, que no té res a veure amb les exigències i despeses que comporta la ciutat, però té un inconvenient: la persona, l’individu, és menys influenciable i manipulable. Un pastor em confiava que és més difícil conduir tres ovelles que un ramat de 3.000.