L'hora del Free West?

Sovint el nostre Ponent ha estat batejat com el Far West català, segurament entès més com a desconegut i despoblat que no pas com a salvatge i violent. Ara bé, la denominació ja indica una remarcable singularitat respecte a la resta del Principat i sobretot i la visió que en tenen.

Array El cert és que l’Oest Ignot (com l’ha batejat Aldomà en el seu recent i molt recomanable assaig) presenta un seguit de característiques geogràfiques, demogràfiques, lingüístiques i econòmiques que li confereixen una identitat ben marcada i alhora li atorguen unes oportunitats de futur, a parer meu, formidables. Per això he encapçalat aquest text amb un títol que a alguns els podrà semblar un acudit, però que està plenament justificat.

M’explicaré. Si em refereixo al Free West no és pas per encunyar un terme que resulti original i faci bulli l’olla mediàtica, sinó perquè tinc prou arguments per fer-ho. Apel·lo un oest català, el nostre, que s’ha deslliurat de la mobilitat feixuga de la Catalunya litoral (víctima d’embussos de trànsit i de transports públics saturats), de la infame especulació urbanística que expulsa milers de ciutadans de les grans urbs, del turisme de masses que genera feina precària i mal pagada, del fals bilingüisme que està matant el català, de la contaminació acústica i ambiental de moltes zones metropolitanes.

Tot això permet creure’ns que vivim en un paradís? És clar que no. Ara bé, la pandèmia no ha fet més que realçar l’economia lligada al sector primari, l’existència d’habitatges grans amb eixida i els horitzons oberts. I en aquests aspectes excel·lim.

D’altra banda, som l’únic gran territori que posseeix en abundància aigua, sòl (terreny), mobilitat i capacitat per generar tota l’energia que consumim, en un termini raonable, amb fonts renovables. Suposo que no escapa a ningú que estem enumerant recursos de naturalesa estratègica que, ben emprats, poden esdevenir decisius i més amb les inquietants perspectives que ofereix el canvi climàtic.Respecte a l’aigua, de gran qualitat, està cridada a convertir-se en el nostre autèntic petroli i qui pensi que exagero que analitzi la corba de preus d’un litre d’aigua potable dels darrers trenta anys i faci una projecció dels que pot assolir els trenta propers, considerant que serà un recurs cada cop més minvant arreu. Quant al sòl som, a banda de les Terres de l’Ebre, els únics que encara podem programar terreny industrial i per a habitatges a uns preus competitius i assequibles.

Prou assequibles, en qualsevol cas, per tal d’acollir empreses que en necessitin en quantitat o bastir habitatges on la gent pugui gaudir de la caseta i l’hortet, sense que sembli una utopia només a l’abast del segment benestant.Pel que fa a les renovables, altre cop juntament amb les Terres de l’Ebre, només Ponent pot assolir la producció, en pocs anys, de tota l’energia que gastem amb mitjans hidràulics, eòlics i fotovoltaics. Som conscients de la força que tindria, per promocionar-nos en tots els ordres, disposar d’un segell ambiental que ens consagrés com una demarcació sobirana energèticament sense recórrer als combustibles fòssils? No cal ser gaire espavilat per copsar el profit que en podrien traure la nostra agricultura i la nostra ramaderia, els nostres empresaris turístics o els nostres promotors immobiliaris.També ens sotgen amenaces, evidentment. Prefereixo, però, deixar-les per a un altre dia per no allargar-me massa.Ara bé, sospesant avantatges i inconvenients, els primers pesen, de llarg, força més que els segons i poden atorgar-nos qualitat de vida, prosperitat i l’oportunitat de ser capdavanters en la nova economia del Green Deal, que promet constituir la imminent revolució que ja truca a la porta.

A diferència de la revolució industrial, que ens va afectar d’esquitllentes, aquesta pot ser la primera en segles que podem encapçalar.