Els més 'guapos'

Fa ben poc aquell tenista entrava a Austràlia des de Sèrbia amb documentació no del tot correcta. Si se’n van adonar els serveis de control d’entrada o no, és una mitja incògnita. El cas és que l’home i les seves raquetes ja eren a can Cangur, i ell es disposava a jugar un torneig de primera. Al cap d’uns dies de veure l’atleta número u del món entrenant-se per les pistes, es difon la notícia que el tenista no està vacunat, i en un país precisament molt estricte en aquest tema, la dita mancança li impedirà de saltar a la pista.

ArraA partir d’aquest moment tot són notícies contradictòries, per tant, confuses, hi ha apel·lacions, advocats pel mig, clams de comentaristes –a aquests m’hi adhereixo– sorpresos que al mateix aeroport, just a l’arribada, no s’aclarís perfectament la condició de vacunat del tenista serbi. I, segona observació: l’internacional soroll aixecat pel cas, amb intervencions a la tele del primer ministre australià i tot, documentals de mig Sèrbia en peu de guerra, condemnes irades i grolleres del pare del nen, no han fet altre que donar a tot l’afer un to de farsa tristament mediàtic, i han fet engruixir més el perfil del jugador, ja se’l miri amb benvoler o amb aversió.

Concretem: un esportista que competeix, viatja, va als còctels, es relaciona, ha d’estar constantment a cobert de contagiar-se i de contagiar. I això no es va complir per les raons que siguin, potser perquè és un tipus a part, com tots els supermilionaris, i aquí rau una part important del ressò d’aquesta llei de personatges. El tenista Djokovic és un guapo, castellanisme que aquí fa una relliscada semàntica i engloba aquelles persones que per la seva constitució triomfal sobresurten mediàticament i, en poc intel·ligent però astuta carambola, aconsegueixen tenir carta blanca per dir o per fer allò que els surti dels nassos. Sempre aquests guapos van acompanyats d’importants fortunes que han guanyat en bona llei, o per carambola del destí. Són aquests patrimonis els que, ni que no ho volguessin, els fan sortir als diaris, com s’ha vist en el cas del grapadet d’homes (ni una sola dona, coi!) més rics del món, tan rics que entre els sis sumen més que el rei Mides, que tot el que tocava ho tornava or. Immediatament darrere venen alguns músics, i els esportistes d’elit, campions del món; pot passar que tant els uns com els altres facin esforços per fer cara de resignats o modestos sagristans, però en el fons estan més que ufanosos de ser guapos.

Els mitjans de comunicació tenen obligació d’informar el públic, i ho solen fer bé, afegint-hi treballs d’investigació i descoberta de conxorxes, trampes i tripijocs dels poderosos i posant-ho en antena o paper. Però, gràcies a les seves estratosfèriques fortunes, les falles i pecats que se’ls descobreixen i es publiquen arreu, no fan canviar en la imaginació popular i clientela de les xarxes la valoració: els guapos seguiran essent guapos. Avui els guapos fan en públic aquell posat modest que he descrit abans, de sagristans discrets; tanmateix, alguna vegada se’ls escapa el vapor comprimit per les vàlvules i proven de negar la brutícia que els ha acompanyat en tal o tal altra aventura, com és el cas de més d’un príncep. Tant se val, guapos eternament.