Més que un símbol

Aquests dies anem descobrint com a poc a poc una paret de trenta-cinc metres que s’alça al bell mig de la ciutat de Lleida ha anat prenent forma i color abandonant el gris del ciment, del (des)urbanisme de les darreres dècades i de la inexpressivitat d’una societat sense horitzó i que es mostra incapaç de formular noves alternatives i projectes que engresquin de forma col·lectiva.

La figura humana que es dibuixa al llarg del mur, envoltada d’un paisatge apocalíptic, i amb la mà tapant-se la realitat que no vol veure, ens podria evocar una imatge més pròpia del pessimisme expressionista alemany pouat en els moments més negres de la nostra història com a humanitat. Però no és això.

El mural és el resultat d’un projecte artístic col·laboratiu i desinteressat impulsat per l’artista Lily Brick i amb la participació d’altres artistes de les comarques de Lleida com Lluc Flotats (Llukutter), Carme Maria (Kamamarlo), Blai Baules i Francesca Vasile (Catous Soup), David Artak (Fil), Txus Montejano i Sergio (Sermon), que dediquen el seu valuós temps i el seu valuós talent per donar expressió a una lluita noble com és la dels Bancs dels Aliments contra el malbaratament i en pro de la sostenibilitat mediambiental. Una acció col·laborativa que ens ajuda a albirar horitzons d’esperança.Tanmateix, la realitat ens resulta ineludible. Mai com ara, segurament, no s’han visualitzat amb tanta força els efectes catastròfics de la manera que ens alimentem en l’actualitat.

L’emergència climàtica en la qual ens hem endinsat –no per falta d’avís– fa aflorar moltes de les seves causes. El malbaratament alimentari n’és una de les més importants atès que un total del 8% d’emissions de gasos amb efecte hivernacle provenen de l’alimentació malbaratada. A més a més, la FAO ha quantificat que un terç del total de la producció alimentària anual es malbarata, no només generant emissions sinó també desaprofitant tots els recursos naturals emprats per al cultiu (aigua, sòl...) com també l’energia utilitzada per al transport i transformació dels aliments.Però, més enllà de repetir xifres que ens són difícils de dimensionar per entendre els efectes de les nostres accions diàries en el medi ambient i en la sostenibilitat del nostre model alimentari, ens caldria preguntar on rau, en la nostra societat, la llavor que creix generant tant malbaratament de recursos tan bàsics com els aliments.

Difícilment podem apel·lar a la falta de consciència ètica dels productors i consumidors envers les moltes persones que es troben en situació de precarietat alimentària. Són dos realitats en què resulta complex establir-hi una connexió. Segurament, en aquesta recerca, ens ajudaria més reflexionar al voltant de la consideració que com a societat tenim dels aliments i quin valor els hi atribuïm.

La percepció de tenir la capacitat de producció il·limitada d’aliments ens ha portat a la concepció majoritària que els aliments no deixen de ser una mercaderia més, infinitament reemplaçable, sense tenir en consideració totes les implicacions socials i mediambientals que es deriven d’aquesta idea.És una bona notícia que aquest mural hagi tingut lloc a Lleida per reconèixer la tasca del conjunt dels Bancs dels Aliments de Catalunya i del món. Sobretot per la capacitat que té Lleida per projectar un model alimentari més sostenible, sobirà i amb capacitat de garantir el dret a una alimentació digna, saludable i adequada per a tothom. La manera com produïm i consumim té molt a veure amb el malbaratament alimentari, que n’és una conseqüència.

Lleida és, com molt bé explica Joan Pifarré, una de les persones que millor ho divulga, una de les poques ciutats que està completament envoltada d’horta. El que ens pot semblar una antigalla del passat per desaparèixer, com la idea que es projecta en el film Alcarràs de Carla Simón sobre un model de pagesia en substitució, hauria de ser tot el contrari. De fet, més que el passat, és el futur indefugible.

La producció de proximitat que permet autoabastir els nuclis urbans és la millor fórmula que es planteja per sortir de l’atzucac en què ens trobem. En un moment en què es comencen a plantejar nous models urbanístics que integrin espais d’horta, Lleida ja compta amb aquest patrimoni i pot esdevenir, si ho sabem fer, en una ciutat pionera en el foment de l’alimentació sostenible. L’horta de proximitat, a més a més, ens permet fomentar una cultura de valorització dels aliments, de reconeixement del treball que hi ha darrere, de posar rostre i dignitat al productor en un marc de territori responsable i sostenible.

I, per sobre de tot, garantir una alimentació de qualitat i saludable per a tothom, reduint el malbaratament i l’impacte mediambiental. Una alimentació que ens permeti mirar el futur sense cap mà que ens tapi aquella realitat que no volem veure, amb una perspectiva desacomplexada, com la que ens proposa l’artista Lily Brick, que des d’un art urbà efímer i transgressor ens consciencia per construir futur.