Cal escollir: o Chamberlain o Churchill

“Una altra vegada la guerra d’Ucraïna.” És increïble com funciona la ment humana, veritat? Assumim que l’agressió russa a Ucraïna és una tragèdia sense pal·liatius i que la destrucció d’un país sobirà genera milions de desplaçats i de vides destrossades, i tot i així no som capaços de digerir una mala notícia per molt de temps. Aquesta i qualsevol altra. Estem preparats per “relativitzar” aquest cop amb el pas dels dies, per molt que la gravetat no faci més que augmentar.

Va passar amb el volcà de La Palma, que ja ningú no recorda, tret dels qui el van patir (i el pateixen) de primera mà. Va passar amb les negligències a les residències d’ancians en plena pandèmia de la Covid-19, que van generar milers de morts que podrien haver-se evitat si els treballadors tinguessin equips i protocols adequats. D’allò només queden investigacions judicials iniciades per famílies que es van quedar sense els seus avis i sense resposta institucional. Passa amb les víctimes del terrorisme, que en aquest país han estat ignorades sistemàticament.

I que només s’esmenten en algun debat al Congrés dels Diputats com a arma llancívola d’uns i altres. El seu oblit i relativisme institucional és una xacra augmentada per discursos que diuen defensar la memòria històrica. Tanmateix, amb la invasió de Putin a Ucraïna les nostres institucions (ajuntament de Lleida, Generalitat i Govern d’Espanya en el meu cas) han anat un pas més enllà.

L’han relativitzat des del primer moment, qualificant la invasió de “conflicte” i emparant-se en el gastat “no a la guerra”. Fins al punt que ha hagut de ser la Unió Europea, amb Josep Borrell al capdavant, qui digui al nostre govern que estigui a l’altura de la resta de democràcies continentals. La nostra Generalitat de Catalunya també té molt a callar, no fos cas que es descobreixi que el separatisme ha estat finançat obertament des de Rússia a fi d’intentar desestabilitzar i enfrontar els països de la Unió Europea.

I quan escric aquestes línies, el nostre ajuntament encara no ens ha convocat per anunciar alguna mesura envers els desplaçats que arriben. A la premsa sí, perquè malgrat el bombo i plateret mediàtic, excepte dos casos, els llits que s’ofereixen a Lleida són de particulars i familiars d’ucraïnesos. Malgrat totes les crides a la pau i a acabar el “conflicte”, qui està carregant amb el pes de tota l’ajuda humanitària són els ciutadans, amb la “col·laboració” del nostre ajuntament.Les nostres institucions han fallat, però els nostres ciutadans –com en el cas de La Palma, la pandèmia i les víctimes del terrorisme– no.

Ells han respost organitzant caravanes humanitàries (i sento un orgull enorme al dir que el meu company José María Córdoba participa en una d’elles), que porten aliments i medicines a Polònia i Ucraïna, per tornar amb refugiats. I cedint pisos i llits. I fent donacions.

Cadascú en la mesura de les seues possibilitats.Per això defenso que som davant d’una tragèdia segons qui s’ho miri. La tragèdia vista per l’administració, a qui li resulta un destorb, però que està sent arrossegada per altres països i pels ciutadans, i la tragèdia vista pels mateixos ciutadans. I aquí no faré demagògia i diré que tots estem actuant a l’una. No és així. Els qui s’han mobilitzat fins ara han estat els ciutadans. Les persones. I també els portaveus de Putin, que ara queden més al descobert que abans malgrat que la seua tasca d’erosió de la nostra democràcia era la mateixa, abans i ara.I si en tragèdies com aquestes l’administració no és capaç d’actuar, si les nostres institucions no són capaces d’actuar, potser hauríem de revisar el nostre Estat social i democràtic de Dret. O, almenys, revisar les nostres prioritats. Estem davant d’un desafiament crucial: o relativitzem i només posem benes a la ferida, acollim refugiats i deixem Putin al seu aire, o plantem cara a l’horror de forma contundent, amb tot el que això comporta.El primer dia de la invasió em vaig demanar què tindríem a les nostres institucions, si Chamberlains o Churchills. És hora de donar resposta i escollir. Jo tinc clara la meua elecció.