Mònica Bosch, coordinadora de Barcelona-Pirineus 2030

Som molts els pirinencs que creiem que uns Jocs Olímpics d’hivern podrien estimular una simbiosi entre la concentrada àrea metropolitana de Barcelona i la costa catalana amb la diversa i despoblada muntanya pirinenca. Alguns, potser en un excés de política, han plantejat l’opció de convertir uns jocs olímpics en la formulació d’un recull d’idees de desenvolupament territorial i social per combatre la despoblació i la pobresa econòmica. Aquests globus sonda de moltes persones de les institucions del país no crec que hagin contribuït gaire més que a embolicar la troca. I si afegim referèndums binaris, en àmbits segregats, encara més. 

La designació de Mònica Bosch com a coordinadora tècnica ens apropa a la importància dels esports d’hivern, avalada per haver estat esquiadora olímpica, directora del programa de promoció esportiva des del 2012, presidenta de la federació catalana d’esports d’hivern i gran coneixedora dels dominis esquiables catalans. Un encert per recordar que el projecte de Jocs Olímpics també va d’esport. La candidatura a guanyar ha de ser competitiva, entre altres candidats, seductora i complidora de tots els requeriments del COI, IPC, i de les Federacions Internacionals.

Els estadis de competició (a Pequín hi havia 109 esdeveniments) han de ser identificats. Hi ha moltes mancances a completar perquè la tradició de competició internacional a Espanya està molt limitada a Sierra Nevada i a la Molina.El protagonisme de Barcelona és obligat en l’aeroport internacional, el centre d’operacions, el centre de premsa, i naturalment els principals hotels i l’estadi d’inauguració. A part del potencial per oferir els estadis principals per les competicions de gel.

La participació complementària en algun altre estadi de gel a Jaca, Puigcerdà o Saragossa em semblaria molt raonable, així com la cerimònia de cloenda a Saragossa, si escau al govern aragonès. Barcelona és un gran actiu internacional i segur que podria organitzar qualsevol esdeveniment comparable a un gran congrés. El protagonisme dels Pirineus per acollir el programa de les competicions de neu és més complex i no té gaires precedents significatius.

Hi ha, per tant, molta feina a fer també en preparació de nous atletes, d’entrenadors i dirigents, d’estadis i equips d’organització.Per presentar una candidatura funcional no convindria multiplicar excessivament els centres d’operació olímpica, intentant repartir estadis per cada vall pirinenca. Les bases de competicions olímpiques es podrien agrupar per homologació de disciplines de cada esport i per cada col·lectiu d’atletes participants, facilitant també la concentració relativa de residències dels equips.Per centrar els nuclis dedicats a la neu, es suggereixen els cinc centres següents:A Candanchú, estació pionera a Espanya, li podrien correspondre l’Esquí de fons, el Biatló i els Salts (combinació nòrdica). Els estadis i trampolins s’haurien de construir.

La base podria estar a Canfranc, reformant l’extraordinària estació ferroviària. Infraestructura principal, el tren des d’Osca. Remuntadors associats a la connexió per cable entre Astún i Formigal (Canal Roya).A Baqueira-Beret, l’estació amb millor innivació, li podrien correspondre Snowboard, Half Pipe (cal construir-lo), Snow Slope, Big Air, Bumps.

La base hotelera de la Val d’Aran ja és molt potent. Cal construir els estadis amb criteris específics, molt associats a la disponibilitat de neu. Infraestructura principal, la millora general de l’autovia A-14 de Lleida a Vielha.A la Molina/Masella, estació centenària de l’esquí a Espanya, li podrien correspondre la major part de les proves d’Esquí alpí, descens, eslàlom gegant i especial, combinada alpina, eslàlom paral·lel.

Infraestructura principal, la millora del tren Barcelona-Puigcerdà (objectiu: dues hores). Remuntador associat, telecabina de l’estació de tren de la Molina. El futur del tren en les dècades vinents potser podria reforçar la connexió internacional de Latour-de-Carol i plantejar un enllaç cap a la Seu i Andorra.

L’oferta hotelera de la Cerdanya és millorable, però seria totalment suficient.A Soldeu (Andorra) li podrien correspondre algunes proves d’Esquí alpí, on hi ha dues pistes de competició alpina del màxim nivell mundial, i estarien en disposició de prestigiar la participació olímpica, després d’un trajecte esforçat cap als Campionats del món alpí candidat per 2027. La base hotelera andorrana és de reconegut nivell com per estar ja a punt. Fer apreci de l’oferiment, potència la candidatura pirinenca.A França se li podria demanar la cessió del circuit de gel per a les proves de Bobsleigh, Skeleton i Luge.

La Plagne o alguna altra instal·lació italiana (dels JJOO del 2026) podria permetre evitar la despesa d’aquesta feixuga càrrega d’inversió i de futura operació.La candidatura olímpica té tot el sentit que pugui estar ben representada en tot el Pirineu, amb la participació unitària d’Aragó, Catalunya i Andorra. Si hem d’apostar per consolidar una Marca Pirineu no pot ser d’altra manera. La iniciativa de la Diputación General de Aragón i de la Generalitat de Catalunya, institucions que presenten la candidatura, s’haurà de canalitzar forçosament pel Comitè Olímpic Espanyol i pel Gobierno de España.

La cooperació de les institucions andorranes i franceses, així com els respectius comitès olímpics nacionals, trobarien fàcilment un compromís de participació conjunta. Els pactes bàsics són prioritaris.El projecte tècnic definint l’emplaçament de cada estadi de competició és la porta d’entrada a començar a concretar tots els aspectes logístics d’operació, viles olímpiques per als atletes, allotjament, centres de premsa, producció de les imatges, transport. I tot ha de cabre en dos cicles de dos setmanes olímpiques i dos setmanes paralímpiques.

Conjuntar tanta gent, en tants llocs dispersos dins d’un calendari estricte, és un desafiament enorme per a tot el país. El projecte dels JJOO d’hivern podria aportar al Pirineu i la seva àrea d’influència els valors de millora, excel·lència, fortalesa i esforç que tant acompanya l’esport, i acollir centres de formació en l’àmbit dels països de muntanya. Fins ara sembla que només han prevalgut els discursos bizantins i els aspectes formals, sense concepció d’un objectiu concret.

Seria hora d’expressar continguts i deixar de remenar l’embolcall, clarificant finalment l’objecte dels jocs olímpics en una visió unitària compartida amb il·lusió i generositat.Hem arribat al moment de concretar els objectius i les idees d’un projecte de jocs olímpics pel Pirineu. El temps de volades curtes i sense destí de l’entorn polític i mediàtic s’acaba per aquesta opció de candidatura 2030, i totes les il·lusions que s’han posat fins ara es diluiran si no es canalitzen en un projecte compartit engrescador.