Un comiat per compartir amb vosaltres

La caducitat del temps. Segurament, una de les qüestions que més ens costa acceptar de la vida és la seva temporalitat. Però també l’acabament de moltes experiències que transcorren en les nostres trajectòries vitals, que ens omplen i de les quals no voldríem experimentar el seu final encara que ens motivin nous reptes.

Array Avui em toca a mi anunciar que la meva etapa com a director de la Fundació del Banc dels Aliments de les Comarques de Lleida arriba al seu final després de 12 anys.

Però no voldria fer-ho sense contribuir en aquest moment amb una reflexió que pugui ser d’interès per a la societat des de la sort –al mateix temps que dissort per massa gent– d’haver estat al capdavant d’aquest gran projecte, que, per fortuna, transcendirà totes les aportacions individuals que moltes persones hem fet i aniran fent en el futur. Dos crisis, una a cavall de l’altra. El Banc dels Aliments arriba a Catalunya l’any 1989, concretament a Barcelona, i a Lleida el 2006, però no és amb l’emergència social que es deriva a partir de la crisi financera que s’erigeix en actor social que va més enllà de la lluita contra el malbaratament.

El Banc es transforma en un agent que canalitza la sensibilitat social cap a les persones que es van incorporant en la malaurada borsa de pobresa creixent dels nous temps, marcats per la fi del creixement perpetu, la pobresa com a factor estructural, la inseguretat alimentària com a conseqüència intrínseca. Un factor clau de resposta, el voluntarisme que desperta en la societat i que s’incorpora als Bancs dels Aliments com a revulsiu per fer una entitat amb capacitat d’atendre, només a les comarques de Lleida, més de trenta mil persones. Però quan la crisi encara s’estava gestionant després d’una dècada, amb una precarització laboral que guanya terreny i genera nous perfils de pobresa –com els treballadors amb renda insuficient per garantir les despeses bàsiques– esclata la pandèmia, amb els efectes molt presents encara per a tots.

Només ens queda el record de les reaccions profundament humanes de tantes persones que van fer possible una resposta a temps i a l’alçada del desafiament de l’emergència social que vam viure sobtadament. El dret a l’alimentació adequada com a paradigma necessari. De l’emergència social n’hem fet normalitat.

Els nivells de pobresa severa arriben per primer cop en dècades al 10% i el sector en situació de vulnerabilitat supera el 20%. La malnutrició creix com a factor associat a persones en situació de pobresa. El planeta dona senyals agònics amb una emergència climàtica provocada en gran manera per la manera com mengem.

El Banc dels Aliments respon amb una perspectiva de drets, concretament de dret a l’alimentació adequada amb nous serveis com el Menjador i el Palet i l’Àrea de Nutrició, que donen resposta als nous reptes: garantir una alimentació saludable d’una manera digna, corresponsabilitzar-nos tots del futur del planeta amb un consum responsable i inclusiu.El voluntariat com a ànima. Sí, el temps també caduca, per això no som conscients del valor del temps que tantes persones donen a entitats com el Banc dels Aliments: campanyes de Gran Recapte que mobilitzen dos mil persones en cada edició, però amb més valor encara persones que venen cada setmana, o cada dia, per fer que la màquina del bé col·lectiu no s’aturi. Haver treballat amb ells és un obsequi de la vida que em tindrà en deute permanent.

M’acomiado, ma non troppo. És habitual donar les gràcies quan algú col·labora amb el Banc dels Aliments, però no ho és tant que algú te les rebutgi apel·lant que la responsabilitat és de tots. Doncs això, l’entitat canvia de mans, però la responsabilitat per una societat més justa continua sent un deure que ens demana a tots el nostre granet de sorra.

I la societat em continuarà trobant de manera renovada –i més experimentada– i persistent, i fins i tot, alguns cops, impertinent per a algú. Un agraïment final. Si una entitat social funciona és perquè la societat creu que és un instrument útil per complir el seu objectiu.

I si la societat creu que l’entitat és un instrument útil per complir el seu objectiu és que confia en les persones que la gestionen. És un contracte en què la causa és la confiança. I he sentit durant dotze anys continuats com aquest contracte es renovava cada dia, ja sigui des del suport del patronat de la Fundació, de les persones voluntàries i les professionals que s’han volgut sumar al projecte, des de la responsabilitat social corporativa de moltes empreses del territori, des de les aportacions en els recaptes de milers de ciutadans, des de les col·laboracions d’escoles i altres entitats, des del suport institucional i des d’un reconeixement social i dels mitjans de comunicació que vull compartir amb totes les persones que han format part d’aquest equip durant els darrers 12 anys.

Gràcies a totes i tots, i fins aviat.