Urbanitzacions i incendis

La situació actual i legal de les urbanitzacions residencials a Catalunya és variada i en general força irregular. N’hi ha en l’àmbit català, fora de les àrees urbanes històricament consolidades, unes 1.430 amb el títol de legals i habitades, més uns altres centenars no legals, malgrat estar també habitades, de forma permanent o temporal (d’aquestes darreres, 29 al terme municipal de l’horta de Lleida).

Array De les 1.430, unes 700 són correctes i unes 730 tenen forts i desqualificadors dèficits legals urbanístics, i d’aquestes unes 500 estan situades enmig de zones boscoses, sense gairebé separació entre parcel·les o edificacions i la massa arbrada.

Els incendis actuals han posat en evidència aqueixa situació de forma dramàtica, la qual sembla que ara sí que es vol afrontar de manera definitiva per l’administració. Endavant, tot el nostre suport. El problema ve de lluny, i pràcticament fins ara no hi ha hagut prou pressió oficial per solucionar-ho.

Durant els anys 1950 i següents es va iniciar una desbocada i especulativa dinàmica de crear urbanitzacions residencials al medi rural, avui SNU, moguda pel gran negoci que suposava passar del preu del sòl, molt baix, a la molt escassa obligació requerida per fer, per compte propi, les corresponents obres d’urbanització, i el gaudiment de manera il·legítima i gratuïta d’una zona verda envoltant, enorme, aliena, pintoresca i sense costos de manteniment, al preu alt de venda de les parcel·les. Això va passar tant a les muntanyes, com a la costa, com a les zones de regadiu, com a les hortes. De vegades no tenien abastament d’aigua, ni portada del subministrament elèctric, ni enllumenat públic, ni sistema de sanejament, ni abocador d’escombraries, ni accessibilitat adequada, ni mesures contra incendis ni inundacions, ni sistema d’evacuació, ni mesures de protecció del medi ambient rural enmig del qual es posaven, no es van fer les cessions de sòl obligades per a equipament i zones verdes, i es van fer les mínimes cessions per a vials, i en general cap per aparcament de vehicles propis o d’emergència.

Malgrat això, les urbanitzacions es van fer i es van vendre fent el gran negoci. Aqueixes són les urbanitzacions que tenim pendents. Tot això va ser possible per la feblesa, i en algunes ocasions complicitat, de les administracions.

Estàvem en ple franquisme, i més tard en l’inici de la transició amb una democràcia encara dèbil, el problema se solucionava legalment mitjançant llicències de magatzem agrícola, on després es feia d’estranquis un habitatge. La mala herència estava servida, el problema era i encara és quan i qui ho pagarà, i que mai hauria de ser amb diners públics.Amb la Generalitat, especialment amb el director general d’urbanisme, l’amic Joan Antoni Solans, es va lluitar contra aqueixa situació, molts li vam donar suport. Es va establir una normativa oficial que obligava les urbanitzacions residencials en medi rural, especialment forestal arbrat, a tenir un vial perimetral d’amplària mínima de 25 m, instal·lació d’hidrants, dipòsit d’aigua suficient, accessos adequats, etc.

per fer un tallafoc eficaç i assegurar la protecció de les persones i de les edificacions. Però la realitat va ser que els municipis, especialment els petits, no van tenir el recolzament ni de la directiva, política, econòmica i jurídica, de les administracions, suficient per poder-ho fer realitat. Avui tinc por que, amb canvi climàtic o sense, torni a passar el mateix.Malauradament els actuals grans incendis, amb persones mortes, edificis destruïts, i la previsió de futur, comprovada fins ara, d’augments de temperatures i períodes de sequera, produïdes per l’emissió no natural, descontrolada i no corregida, de CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle, més la mala durant molts anys gestió del medi ambient, més la memòria paleoclimàtica que ens recorda que en temps passats també hi va haver aquestes variacions climàtiques, fins i tot més intenses.

Tot això ens requereix amb urgència per cercar solucions per a les urbanitzacions i per al país en general, les quals n’estic segur que es poden trobar. Cal acomplir la normativa oficial existent en matèria d’actuacions contra incendis i, si cal, ampliar-la per aquesta o d’altres emergències. Aquestes reflexions tenen sentit general per a usos residencials, agraris, ramaders i fins i tot per a petits municipis i nuclis urbans, especialment si volem lluitar contra el despoblament del nostre territori i el manteniment del benestar social.

Cal ajudar els afectats, perquè no tenen la culpa de la no actuació a temps de les administracions, però sí que tenen la responsabilitat d’acomplir, encara que tard, les obligacions de completar, sempre al seu càrrec, l’obra d’urbanització.Un altre tema molt lligat a la temàtica dels incendis és el tema del suficient abastament d’aigua, del tot necessari per apagar els incendis. També cal millorar els mitjans aeris disponibles i moltes altres coses. Caldria una xarxa d’embassaments adequada i suficient i un subministrament d’aigua assegurat, tant per incendis com per ús de boca i activitat industrial, agrícola i ramadera.

Fa molts anys que ho vam dir, i ara no tenim en petits municipis i també en grans suficient aigua, ni per a ús de boca, però això i les seves possibles solucions, que hi són, així com d’altres temes importants íntimament relacionats amb el futur del país, ho deixem per a un altre article més endavant.