Sant Miquel de la Tosca

Al replà de les muntanyes de Prades, envoltat de paisatges ferms i agrestos, hi trobem el Vilosell, poble que conserva la seva estructura medieval que li dona un innegable encant. Ben a prop hi ha Sant Miquel de la Tosca, l’ermita emmotllada en el paratge anomenat les Fontetes, un contorn de serenor, arbrada i pedra. Parlarem d’aquest indret per divulgar una narració que durant generacions els padrins contaven als seus nets bocabadats en les frescals vetllades d’agost, rondalles amb un fons real transformat per la tradició.

De cop i volta l’afany ens situa davant de desafiaments per temptar el nostre coratge i la nostra voluntat. Som a la meitat del segle XII i els cristians han conquerit les terres de Ponent. Fa pocs mesos que Larida ha estat ocupada per Ramon Berenguer IV, dit el Sant, però urgeix apoderar-se de l’últim reducte musulmà, el castell de Siurana (Xibrana), que s’eleva fins als núvols encimbellat al vèrtex d’una muntanya rocosa, inexpugnable i fortificada.

A poc a poc els soldats de la creu avancen inquiets i temorosos per aquells terrenys desconeguts on fàcilment podrien caure en una fatal emboscada i perdre la vida. La llegenda ens diu que el cap de l’exèrcit cristià, el comte Ramon Berenguer, suplicava fervorosament la intercessió de l’arcàngel Sant Miquel.. en aquesta avinentesa, un home decrèpit i famolenc demana caritat al virtuós comte, que el remeia com un germà.

Sí, ho heu endevinat: el mendicant era Sant Miquel, que es presenta així per certificar la pietat comtal. Pocs dies després, un cavaller en avantguarda diu que ha vist el capità dels exèrcits celestials i príncep dels àngels, el mai vençut Sant Miquel..., que miraculosament els condueix cap a un indret resguardat i ombrívol, on segles després en record d’aquest fet s’edificaria l’ermita. L’arcàngel Sant Miquel no podia triar un lloc millor per acampar les tropes.

És un paratge amb aigua abundant –hi neix el riu Set– i fins i tot és fàcil de protegir amb una estacada perimetral feta amb troncs i rames punxegudes. Això va donar l’estímul definitiu a les milícies cristianes, que si bé el 1118 havien conquerit Saragossa (Saraqusta) i el 1148 Tortosa (Turtuixa) i Lleida (Larida), el domini clau era l’emirat de Siurana, governat per Almira Almemoniz, l’últim reducte musulmà a Catalunya que encapçalava un extens territori ben resguardat per una línia de torres defensives que avui són pobles coneguts com Prades, Ulldemolins, Alforja.. Tots donaven per fet que el seu emplaçament inaccessible impediria l’avanç de l’exèrcit cristià.

Per si el reforç de Sant Miquel no fos del tot categòric, el comte Ramon Berenguer encomana la difícil batalla a l’experimentat Bertran de Castellet, senyor de Mont-roig del Camp, on té un carrer amb el seu nom.Tranquil·litzats pels últims esdeveniments, als soldats ja els és permès alleugerir les precaucions i, per tant, poden encendre foc en la planura on ara hi ha l’ermita. Couen carn amb bocins de cansalada, una menjada exquisida. Com sempre, algú comenta burlaner que els musulmans mai fregeixen amb llard, sinó amb el suc d’olives xafades.

rareses d’infidels.Els guerrers del comte poc suposaven les terribles calamitats que sofririen per conquerir Siurana. Quan finalment hi pogueren entrar –diuen que fou gràcies a un jueu traïdor– no van tenir pietat amb ningú, ja fossin ferits, dones o infants. I si abans era Sant Miquel, ara la llegenda ens parla d’Abdelàzia, la formosa reina mora de Siurana.

De cap manera volia donar als cristians el goig de capturar-la i, per això, va cavallejar altiva i desafiadora damunt del seu corser blanc per dirigir-se al trot cap el precipici. Per evitar que l’animal per instint s’aturés al veure l’estimball li tapà els ulls, però el cavall en adonar-se del perill volgué aturar-se i va clavar les potes a terra, de manera que a la roca hi restà ben visible la petjada de la seva ferradura.