La pobresa persisteix

Aquest any es celebra el 30è aniversari de la declaració del 17 d’octubre com el Dia Internacional per a l’Erradicació de la Pobresa, per part de l’Assemblea General de les Nacions Unides, en la seva resolució 47/196 de 22 de desembre de 1992. Aquest dia busca rendir un homenatge als milions de persones que pateixen la pobresa i a la seva valentia diària, i reconeix la solidaritat mundial essencial i la responsabilitat compartida que tenim per erradicar la pobresa i combatre totes les formes de discriminació.

Array Tal i com indica Oxfam-Intermón, “la pobresa és una epidèmia que afecta milions de persones. En el món, 1.400 milions de persones pateixen pobresa extrema i quasi 900 milions pateixen fam, no tenen accés a l’aigua potable i a altres serveis bàsics como la salut i l’educació”.

En un món on el desenvolupament tecnològic, la capacitat productiva i recursos financers han assolit nivells mai abans coneguts, clama al cel que milions de persones visquin en l’extrema pobresa. Per aquesta raó és necessari deixar de pensar que el problema és exclusivament de manca d’ingressos. És un fenomen polièdric que inclou, a més a més, l’absència dels drets humans bàsics per a viure amb dignitat.

Les persones que viuen en una situació de pobresa experimenten moltes privacions interrelacionades que es reforcen mútuament i perpetuen la seva pobresa, destacant condicions de treball perilloses, habitatge insegur, manca d’aliments nutritius, accés desigual a la justícia, manca de poder polític i accés limitat a l’atenció sanitària. Per tant, o els diferents governs, organismes internacionals i la societat civil actuen de forma ferma per acabar amb aquest problema o no hi ha res a fer. S’han de prendre mesures per aturar el procés de concentració de la riquesa, els 2.153 mil milionaris que hi ha en el món posseeixen més riquesa que 4.600 milions de persones (un 60% de la població mundial), segon indica Oxfam –a Espanya el 10% de la població acumula el 57% de tota la riquesa–.

A més, les grans corporacions i grans fortunes han de pagar impostos i la forma és tancar els paradisos fiscals (Susana Ruiz, portaveu d’Oxfam Internacional, calcula que els paradisos fiscals costen als governs de tot el món 427.000 milions de dòlars cada any) i s’ha d’acabar amb la guerra fiscal que hi ha entre els diferents països. És necessari recordar que els ingressos que obté l’Estat a través dels impostos han de servir per finançar les prestacions socials i realitzar transferències als sectors socials de menys ingressos, en els diferents territoris.Si ens situem a Espanya, trobem que la taxa de risc de pobresa o exclusió social (AROPE) es situa en el 27,8% de la població resident a Espanya (Catalunya 25,6%), que equivalen a 13.176.837 milions de persones, any 2021, són 397.031 noves persones respecte al 2020. La població en risc de pobresa és de 10.285.517 persones (el 21,7% de la població) i viuen amb ingressos inferiors a 9.533 euros anuals (749,6 €/mes), segons l’Observatori de la pobresa, desigualtat i exclusió social.

Els actuals sons de “timbals de crisi econòmica” que estan retrunyint no presagien res de bo per a aquest segment de la població.Ara que s’estan negociant els pressupostos generals de l’Estat, és el moment per demanar o potser, fins i tot, exigir que el diner públic serveixi per resoldre els problemes d’aquests milions de persones i evitar entrar en la dinàmica de creixement en despesa militar a què ens estan abocant els nostre governs, seguint l’estela marcada pels Estats Unitats amb l’OTAN.S’ha de rebutjar la idea que els governs no tenen recursos o prou mitjans financers per a traure a totes les persones de la fam i la pobresa i, al mateix temps, garantir la seva salut i benestar. El que sí que es veu és la manca de voluntat política per evitar aquesta ignomínia.