Els dotze a les dotze

Potser algú remugarà en veu baixa, però no puc amagar les meves opinions, que no vull imposar, per descomptat: com a moltes persones a mi no m’ha agradat gens el costum de menjar dotze grans de raïm com a clausura de l’any, la nit de Sant Silvestre, o dia de l’Home dels Nassos. No ho he fet mai. Predomina el costum establert de precipitar-se a mastegar dotze grans de raïm al ritme de les dotze campanades. Dies abans ja s’exposen a les botigues els paquetets o bossetes o caixetes de les dotze “píndoles de vi”, com les qualificava Ton Sirera.

No li veig la gràcia, potser el costum amaga una, aneu a saber quina, superstició referida a la sort. Entre altres teories sobre l’origen del costum –ja sigui antic o modern–, la més propera diu que uns vinyaters del sud del País Valencià, al segle XIX, regalaren raïm arran d’una collita excessiva, i que hom va fer córrer que, menjat la darrera nit de l’any, obrava el miracle de la bona sort. Com que la consumició va acompanyada de bons auguris i desitjos de felicitat, explícitament manifestats, tot plegat deu fer un nuvolet d’esperances i horitzons aclarits i venturosos.

Tant de bo. Tanmateix, permeteu-me que imagini una aventura, amb un personatge inventat, tot plegat aplicable al que estic dient dels grans de raïm: el meu amic Fidel, la revetlla d’un Cap d’Any, estava convidat en una casa on els dotze grans de raïm eren venerats. Com que tothom estava preparat a queixalar el corresponent gotim, ell, malgrat que no li veia la gràcia i era de mastegament lent, s’hi va posar.

El raïm d’aquella taula era de pell dura, cada gra durava entre les dents uns segons més que l’espai entre campanades, de manera que el pobre Fidel acumulava a la boca i gorja més espessor de barrusca que líquid. Abans que acabessin de sonar les dotze ja estava caragolat, vermell, congestionat: no podia respirar i els ulls li botien com pilotes. Davant aquell dramàtic panorama, el van ficar a correcuita al cotxe i el van portar a Urgències.

Hi va arribar de color morat. Els destres infermers van alliberar-lo de la nosa, va tornar a respirar però molt dificultosament, la pressió sanguínia estava alterada, era també víctima d’arrítmies, tant que els facultatius de torn van decidir quedar-se’l. Després d’una nit el van ingressar, va ocupar una habitació de l’Hospital cinc dies més i, finalment, van deixar que se’n tornés a casa.

Vaig anar a visitar-lo quan encara estava convalescent. L’experiència li havia deixat una determinació: a banda de persistir, com jo, en la condemna del costum del raïmet, tenia pensat escriure als Presidents de la Generalitat, del Govern de Madrid i al Parlament Europeu proposant de menjar no dotze grans, sinó sis, per donar temps a encabir la deglució dins el període de les dotze campanades. Vaig pensar que no li’n farien cas.

Tothom era feliç, el costum era com era i els productors de raïm de Cap d’Any tenien molts diputats a tots els Parlaments.