Sortint de l’UCI

Qualsevol persona que hagi tingut l’oportunitat de treballar o conèixer els serveis socials de qualsevol ciutat intermèdia sap que som un gegant. En el cas de Lleida, un gegant amb 4 àrees bàsiques d’atenció primària, 8 departaments, més de 150 professionals i al voltant de 50 programes i serveis en actiu. Els serveis socials vivim en una constant dicotomia.

Som els grans coneguts, tothom sap que hi som, i alhora els grans desconeguts perquè poca gent sap ben bé a què es dedica realment el Sistema Català de Serveis Socials.

Som, a diferència dels sistemes de Salut i Educació, els que històricament arrosseguem l’estigma i el poc prestigi social que ens ha portat a una manca d’identitat clara, d’invisibilitat i fins i tot a una imatge social distorsionada lluny del que som i aspirem ser. Com diria una molt bona amiga i periodista: “Estimada, els serveis socials no són sexys.” Potser per aquest motiu rarament posem en valor i expliquem amb orgull qui som i què fem. Així que l’objectiu d’aquest article pot semblar pretensiós, però us ben asseguro que no ho és.

Quan vaig aterrar als serveis socials estàvem a l’UCI (així m’ho va descriure una professional), i encara no ens han donat l’alta, però sembla que per fi som a planta. Diuen que quan un pacient entra a l’UCI sol hi ha dos objectius: estabilitzar i suport respiratori. Estabilitzar en un moment in i postpandèmic no va ser senzill, però ho vam fer: iniciant el procés d’estabilització de l’ocupació temporal, dotant de més professionals els diferents equips d’atenció, proporcionant eines de treball que faciliten la tasca i comunicació diària, digitalització dels expedients socials amb el projecte 0 papers, ampliació de nous espais de treball per als equips creixents i per garantir una millor atenció ciutadana, repensant serveis i reorganitzant equips gràcies als processos de mobilitat horitzontal i respir pels professionals.

El sistema de serveis socials serà sòlid i robust si tenim l’estructura, els professionals i les eines necessàries per bastir-lo. Un sistema que indubtablement l’hem de cuidar si volem que ens cuidi. I sí, també hem donat de suport respiratori a un sistema al qual les crisis recurrents han deixat sense alè mitjançant projectes pioners i de transformació.

Exemples com la posada en funcionament de l’OAC360, el servei d’atenció telefònica i suport en la tramitació telemàtica que a més incorpora una novetat: la integració del WhatsApp per a l’entrega i recepció de documentació de forma fàcil i segura, la incorporació de nou programari o sistemes d’informació per a una millor gestió i desburocratització dels serveis socials o la creació de serveis específics per millorar la qualitat assistencial com ara el nou servei d’atenció a l’exclusió residencial per atendre situacions de pèrdua d’habitatge, desnonaments i la pobresa energètica. Com deia, sortir de l’UCI no ha sigut una tasca senzilla, ni ràpida, i moltes vegades incompresa. A tothom ens agradaria avançar més de pressa del que finalment fem, però assegurar una base sòlida et garanteix unes passes més fermes.

Sigui com sigui, no ens aturem aquí. Després d’una feina, una altra. En els pròxims anys toca consolidar projectes com ara L’ECMU (equipament comunitari de múltiples usos), l’exemple més clar de la necessitat de tenir equipaments i espais per a una atenció digna i de qualitat.

Una manera de fer i entendre que volem estendre a la resta d’equipaments on es presta atenció social, i de forma molt especial al Barri Antic i l’EAIA (Equip d’Atenció a la Infància i l’Adolescència). Aconseguir les fites i èxits dels últims quatre anys no hauria sigut possible si aquest govern no hagués posat en el cor de les seves polítiques el benestar de les persones, de totes les persones, però tampoc sense un equip de professionals que creuen i lluiten per un sistema de serveis socials de primer nivell.