Necessitats dels cultius i pantans assecats

Arrosseguem des de fa uns anys un canvi climàtic. Tardors més llargues i hiverns suaus, disminució de temporals pluviomètrics, augment de calamarsades i pedregades i l’arribada cada cop més freqüent d’aires saharians carregats de pols del desert. El clima de les terres de ponent és continental quasi extrem; hiverns freds que s’han escurçat i atemperat, estius calorosos i menys pluviometria per abastir una de les més completes xarxes d’embassaments que s’abasteixen del desgel dels Pirineus, que rep menys neu, i de glaceres pràcticament inexistents.

A les planes i les valls hem intensificat els cultius i les zones que s’abasteixen de les aigües pirinenques. Una pinzellada de les necessitats per cobrir l’evaporació-transpiració dels principals cultius, per una pluviometria cada cop més escassa, que no arriba als 400 mm/m2, ens situa a fer aportacions de reg: per panís, cicle llarg 8 i 10.000 m³/ha; per alfals, de 7 a 8.000 m³/ha; cereal de palla, entre 2 i 3.000 m³/ha; fruiters de 5 a 7.000 m³/ha; ametllers de 3 a 5.000 m³/ha; cereal + 2a collita de 10 a 12.000 m³/ha. Centrant-nos a la zona de reg del Canal d’Urgell, d’unes 70.000 ha de cultius, més 10.000 ha del Segarra-Garrigues, que es cultiven intensament en els darrers anys i posant una mitjana d’abastiment de 7.000 m³, la quantitat d’aigua per cobrir les necessitats dels cultius seria de 560 hm3, que haurien de rebre a través de Rialp i Oliana. Fa dos anys que aquest volum d’aigua no l’hem tingut de reserva i les aportacions o entrades per desgels han estat inferiors a la despesa per abastir els regs, cabal ecològic, indústria, aigua de boca i energia elèctrica.

Per tant, la situació que patim actualment no ha vingut de sobte. El desembre del 2021, Oliana i Rialp estaven molt lluny de la seva plena capacitat i les neus eren escasses; per tant, si no s’atura regulant-ne el consum, era lògic preveure situacions d’escassesa d’aigua a curt termini, per no caure en la situació actual. Les elèctriques no van afluixar el ritme de producció elèctrica i pel que fa a l’agricultura s’aconsellava el doble cultiu d’estiu: ordi seguit de panissos rostollers, ampliacions de zones de reg en plantacions d’ametllers i olivers i intensiu d’arbres fruiters.

Tenir embassaments buits a la tardor del 2022 i confiar omplir-los amb la neu i pluja d’hivern és pecar d’un optimisme desmesurat. ¿Quan va tardar Rialp a omplir-se? No ho van tenir en compte: agafar el ferro calent de rogatives és molt respectable, però demostra la feblesa humana davant un problema que difícilment es pot resoldre amb la pobra pluviometria primaveral d’aquest 2023. Hem de pensar en la tardor, però els cultius difícilment superaran l’estiu, que s’anuncia calorós per la manca d’aigua.De moment, l’Urgell deixarà de sembrar 15.000 ha de panís, 10.000 ha de fruiters amb reg deficitari de supervivència, 15.000 ha d’alfals; ametllers, noguers i d’altres conreus deixaran de consumir llavors, fertilitzants, inputs que no rebrà el sector de serveis.

El pagès, el primer perjudicat, no rebrà el retorn de les inversions i la dels cultius, les cooperatives i les centrals fruiteres no rebran panís, farratges i fruita, l’activitat productiva i comercialitzadora quedarà paralitzada. La situació de crisi és més que previsible. D’aquí a poc es farà una valoració de l’assegurança de la sequera en cereals i cultius de secà.

El ventall d’indemnitzacions en cereals per sequera cobreix produccions segons comarques, de 1.700 kg/ha pel Segarra-Garrigues fins als 4.000 kg/ha de Solsona, Tremp, Conca. La franquícia és del 30%; la indemnització per un ordi a Maials, Sarroca serà de 1.190 kg/ha a 0,21 €/kg, és a dir 252 €/ha que cobrirà la despesa de llavor i la feina de sembrar del 2023. Caldrà voluntat del pagès i l’ajuda per tornar a intentar-ho.Respecte als fruiters, ametllers, vinya i oliveres amb recs localitzats, les aportacions limitades d’aigua poden ser totalment insuficients per mantenir el cultiu, tot i fer recol·lecció o aclarida en verd.

A més, cal reduir la massa vegetativa per limitar la transpiració que pot conduir a un estrès hídric irreversible. Un arbre amb rec localitzat té un sistema radicular, centrat en la zona d’humectació originat pels punts de degoteig. L’arbre de secà o en reg per inundació té un sistema radicular superior i extens que li dona una capacitat superior d’aprofitament hídric, i per tant té una major tolerància a la deficiència hídrica contra l’evaporació-transpiració.

Com a correcció i alternativa, és aconsellable sacrificar produccions i reduir la massa vegetativa, controlant malures o plagues que provoquin o estimulin transpiracions com l’aranya o polistigma. Eliminar la cobertura vegetal competitiva del cultiu i reduir l’aportació de fertilitzants que poden augmentar la salinitat de la zona radicular que pot provocar deshidratació osmòtica, aquest problema es pot agreujar en terres salobrenques. L’aplicació d’antitranspirants i caolins pot ajudar a disminuir l’evaporació-transpiració, amb el benentès que no hi ha solucions miraculoses.

Contra la situació de sequera, que pot ser un avís o preludi del que es pot esdevenir en un futur, cal prevenir i actuar:1r. Millorar l’eficàcia de cada m3 d’aigua per a la producció alimentària.2n. Prioritzar espècies i varietats que maximitzin la relació de consum amb el valor energètic per a la producció d’aliments.

Un exemple és incentivar el conreu de llegums, que donen proteïna amb menys consum d’aigua que un cereal i molt menys que la d’origen animal.3r. Augmentar la capacitat d’embassament d’aigua, tant comunitats com particulars incloent-hi aigües de pluja.4t. Localitzar i aprofitar les aigües subàlvies i subterrànies, escasses a les nostres contrades per una geologia de terres sedimentàries i per la salinitat de les existents.5è.

Interconnectar de recursos hídrics i embassaments.6è. Prioritzar la producció alimentària per sobre de l’energètica, que té altres alternatives: eòlica, solar i, per què no, nuclear.El problema social, econòmic i productiu és alarmant, difícilment el podíem imaginar, però sí que el podíem preveure. La nostra climatologia pot arrasar amb riuades com la del 1992, i al cap d’uns anys les lleres dels rius esdevenir barrancs o rambles desèrtiques.

Que les terres de secà no tinguin aigua entra, doncs, en la normalitat, però que un regadiu no en tingui és falta de previsió, ruïna per al pagès, misèria per al país i un obstacle més que accelera la despoblació i el relleu generacional.