Llanga

Ara ja són centenars de persones que han establert contacte físic amb el Llanga i milers les que l’han ‘pescat’ al mòbil; la figura d’un llangardaix que ha augmentat la molt exquisida col·lecció d’art a l’aire lliure de la Vinya dels Artistes, a la Pobla de Cérvoles. El Llanga va originar-se en la invitació que la família Jové-Balasch, propietaris del Celler Mas Blanch i Jové, va fer-me fa uns mesos de dissenyar una obra per a la Vinya.

Vaig confessar que no era un artista, lluny de Carles Santos, Guinovart, Joan Brossa o Guillem Viladot, jo soc un escriptor; en el terreny de les arts plàstiques no passo d’algun dibuix humorístic o esbossos, no tinc cap pretensió, ni he passat per cap escola d’art, ni em sento proper a l’art avançat i abstracte. El meu vol és gallinaci –com diria Josep Pla–.

Veient que l’amable insistència dels amics no cedia, vaig proposar-los la figura d’un llangardaix, amb el propòsit que fos passat a metall i clavat en una paret de pedra viva. Joan Jové, que ha materialitzat totes les peces de tres dimensions de la Vinya, va aplicar-se a reproduir al seu taller el sauri de la meva petita aquarel·la en figura d’una fera espectacular, de dos metres; un cop aprovada per un reduït comitè del qual inevitablement jo formava part, fou plantificada a la cabana de l’era de la Vinya. Els va fer gràcia la reducció a Llanga del nom de la bèstia.Per què un llangardaix? Vaig confessar als mitjans aplegats especialment a l’era que la meva relació amb aquest rèptil és antiga: de petit, si en veia un, em fascinava, n’espiava el moviment, el seguia si s’amagava en el forat d’una soca o quan corria per atrapar un insecte o animaló.

És, com els seus semblants les iguanes, els varans, el camaleó, la sargantana, el talla-robes o dragolí, i fins i tot el tritó i la salamandra, una figura pràcticament prehistòrica. Fa dos anys vaig publicar en aquest mateix diari una sèrie de contes infantils protagonitzats per un Llanga i una tórtora, Contes del Llangardaix. Tan enrere com l’any 1982, La Galera em publicava Saberut i Cua-Verd, que fou Premio Nacional del Ministerio de Cultura. Ni cal dir que el Cua-Verd coprotagonista del llibre és un llangardaix. Tinc pels llangardaixos un gran respecte. M’agradaria pensar que els llangardaixos que campen pels marges i els terrossos de les eixides de l’extensa Vinya dels Artistes, quan no hi ha ningú a l’era ni pels volts del Celler, pugen tots a visitar el tòtem màgic, venerable gegant que és per a ells el Llanga.