El deute de l’esquerra amb els joves

Sempre que es parla dels joves, s’associen diferents conceptes que ajuden a generar un relat determinat. O bé són la punta de llança i l’avantguarda de les grans conquestes socials o nacional o bé són paràsits de la societat que pretenen burlar els consensos d’aquesta amb conductes impròpies i contestatàries. Un determinat relat que pretén coartar l’expressió i identitat del jovent, amb la negació de la comprensió de la seua realitat i fins i tot amb la posterior criminalització com a subjecte.

En definitiva, violència.

I els joves cada cop se senten més violentats pel món on malviuen, on no gaudeixen d’oportunitats i se’ls brinda un futur absolutament buit. Però no únicament buit d’aspiracions laborals o acadèmiques, sinó també vitals. La conflictivitat cada cop va en augment, i la proletarització és ja sociològicament i econòmicament un procés que no ha cessat des de l’anterior crisi.

I culturalment també en veiem indicis, com amb el fenomen MDLR (Mec De La Rue, “nen del carrer”, en francès). I és que l’actual societat no dona resposta a les demandes de la construcció d’un projecte personal de vida en dignitat. Per què passa tot això? Si el que viuen quotidianament és percebut com a violència de classe, és evident que també la reacció serà com a mínim proporcional al que senten.

I llavors és quan l’iceberg del malestar juvenil surt a la llum, la delinqüència creix, els contenidors cremen, els generadors d’opinió no ho entenen i el poder adult ho aprofita per justificar la repressió. Un cercle pervers on sempre guanyen i perden els mateixos. De moment, la dreta ja té la davantera.

El baròmetre del CEO del passat març ja apuntava un escorament del jovent cap a posicions conservadores sociològicament en termes de fiscalitat i de la gestió pública. I llavors alguns es posen les mans al cap. Mentre l’esquerra encara està atordida per la llarga nit del neoliberalisme, les elits han apuntat els “seus” culpables de la seua misèria.

I no són altres que els de sempre: els immigrants, els pobres, i ara també les dones, el col·lectiu LGTBI. La recepta de la dreta de sempre per evitar enlluernar-se per la veritat executada per uns determinats influencers que pregonen una perversió total de la realitat.És aquí on l’esquerra cal que faci d’esquerra i assumeixi els problemes dels joves com a propis, i no des de la normalització i relativització associades a l’edat. Revertint la precarietat laboral que pateixen, oferint condicions de partida progressives als joves a través de la fiscalitat, eliminant barreres al sistema educatiu i contribuint a l’autoorganització juvenil com a vàlvula de socialització dels problemes, la col·lectivització del malestar i la consegüent transformació en acció política.

I sobretot que no únicament recorri a la salut mental com a pedaç a l’ofec sistèmic que pateixen. El repte? Que l’esquerra abandoni un mimetisme històric a la dreta vers la resolució dels problemes dels joves. Que abordi les seues inquietuds amb rigor i valentia, i lliure de solucions repressores. La cohesió social, o la construcció de la visió comunitària de la societat amb corresponsabilitat, i virtut cívica –en definitiva, una societat republicana–, només podrà ser un objectiu tangible a l’horitzó si es combat i es desmantellen els múltiples mecanismes executors, la violència de classe i s’entén que el malestar juvenil transformat en rebel·lia és únicament l’expressió de l’extenuació de la conjuntura del jovent.

Mentre aquesta sigui una tasca no realitzada, l’esquerra estarà amb deute amb el jovent. .