Un mundial tacat pel patriarcat

En qualsevol àmbit professional, també en el món esportiu, hi ha un deplorable, esfereïdor i constant degoteig de casos de violència sexual. I en el món esportiu, concretament, aquest fet es veu agreujat per l’exposició alarmant dels i les menors a situacions de vulnerabilitat i abús per part dels seus tècnics i directius.

Prova recent d’aquest fastigós fet el tenim en l’abús de poder i assetjament per part d’un càrrec públic, com el president de la Federació Espanyola de Futbol, a una jugadora de la selecció en la recollida de les medalles de la final del Mundial de futbol femení.

Un president que ostenta una responsabilitat pública, esportiva i social més enllà dels beneficis econòmics o èxits esportius. I és que, tot se’n va en orris quan els valors per aconseguir les fites somniades per totes les professionals queden trepitjades pel patriarcat i narcisisme més rancis. Si afegim, a més a més, el tocament dels testicles a la llotja d’un estadi envoltat d’autoritats, ja tenim el “hooliganisme” de corbata.

Un president, Luis Rubiales, que, lluny de dimitir, es vanagloria de la seua actitud, dels seus actes masclistes. Des d’aquestes línies, continuem exigint la seva dimissió immediata. I si no en teníem prou, a casa nostra, el nostre paer en cap i part de la corporació política de la nostra estimada ciutat, com el flamant interessat cap de l’oposició, no tenen la capacitat, la voluntat ni la contundència de denunciar públicament i de manera rotunda uns fets deplorables, atorgant amb el seu silenci un blanqueig o una normalitat a uns fets que tots i totes tenim l’obligació de denunciar.

A més a més, el responsable de la regidoria d’esports del PSC, Sr. Jackson Quiñónez, va seguir estenent des d’un vessant més que denunciable el seu forofisme i ens va tractar de bojos en una tertúlia radiofònica a aquells que veiem aquests fets com un acte manifest de violència sexual. Fets que la Generalitat va repugnar des del primer moment, demanant la dimissió del president de la Federació. Estem molt lluny encara de la igualtat efectiva en l’esport.

Les dones esportistes acumulen discriminacions que no deixen de ser un reflex de la societat en què vivim. No només han patit la manca de referents quan eren petites, també és un fet la diferència de sous, de recursos i de premis destinats a l’esport femení, així com la manca de visibilitat i el tracte diferenciat que els donen els mitjans de comunicació. A tot això, cal afegir-hi l’absència de dones en cossos tècnics, la manca de paritat i la presència testimonial, si en tenen, en federacions; l’excessiva atenció sobre l’aparença física d’esportistes i l’ús del seu cos com a espectacle i tota la violència sexual que pateixen només pel fet de ser dones i estar en un món on el poder l’ostenten mascles i n’abusen, perquè se senten impunes.Durant el darrer mandat, vam iniciar accions per recolzar l’esport femení.

Vam coorganitzar la Jornada Comunicació, Dona i Esport, una jornada de referència a nivell estatal que va néixer el 2019 i que ha comptat amb la presència a Lleida de dones esportistes d’elit de diferents disciplines i s’ha anat consolidant any rere any a la nostra ciutat. Vam canviar les bases de subvencions d’esports per reforçar l’esport femení, de base i inclusiu. A finals del 2021, es van atorgar subvencions extraordinàries que van rebre el 2022 per un total de 163.000?€ a l’esport femení de la ciutat, entre moltes altres mesures i accions de suport no només als grans clubs d’elit de Lleida, sinó també a entitats que promouen l’esport femení.L’esport hauria de ser un espai destinat a la superació personal, als hàbits saludables i al treball dels valors individuals i col·lectius, principis que haurien de permetre lluitar contra l’amenaça que suposa la violència sexual i de gènere que soscava la moral i l’autoestima dels esportistes.

Volem que els nostres fills i filles menors d’edat i adults practiquin esport en les millors condicions i això exigeix tenir dirigents i tècnics degudament formats en les entitats i clubs esportius de la ciutat i amb prou coneixements sobre els drets fonamentals de la infància i l’adolescència.Per això, des d’Esquerra Republicana proposem, en primer lloc, la creació d’un protocol específic per combatre les violències sexuals i de gènere a les entitats i clubs esportius lleidatans amb l’objectiu de proporcionar una eina de prevenció i detecció d’abusos i establir els canals segurs i confidencials de denúncia. Tal com vam fer el darrer mandat amb l’Aula de Teatre i les escoles municipals de la ciutat, la previsió i l’objectiu era extrapolar el projecte Escoles Segures als clubs de la ciutat. Creiem fermament que cal fer aquest pas i dotar d’eines i recursos els clubs perquè puguin detectar abusos i violències al seu entorn.Altrament, reivindiquem, també, la necessitat de formar totes aquelles persones que acompanyen els menors en el seu desenvolupament físic, emocional i social.

Una formació especialitzada que aniria dirigida a tècnics, dirigents, famílies i els mateixos joves sobre el consentiment, els límits i el respecte.Fets com els que van ocórrer diumenge, reaccions com les que hem escoltat durant tota la setmana –i altres silencis còmplices que encara volen entre nosaltres–, no fan més que posar de manifest que, si parlem d’igualtat en el món de l’esport, no està tot fet. Que queda encara molta feina a fer. A la vegada, però, totes les veus que s’han alçat, confrontant-se directament al poder que personalitza el president de la Federació –i la mateixa Federació– han de ser l’inici, la punta de llança, perquè alguna cosa canviï en el major estament del futbol espanyol.

I que aquest canvi continuï arreu. Perquè la victòria del feminisme en el món de l’esport no és només aixecar una copa, sinó que no ens calgui tornar a escriure un article com aquest el proper mundial.