TRIBUNA
Vertigen
Diputada per Lleida de Junts al Parlament de Catalunya
Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, ‘vertigen’ es defineix com “sensació d’inseguretat i de por de caure daltabaix experimentada per algú quan s’acosta al caire d’un lloc elevat”. Certament, l’aritmètica dels resultats de les darreres eleccions al Congrés del mes de juliol van col·locar Junts en una posició tan elevada –més pel seu paper determinant a l’hora d’investir el president del Govern espanyol que no pas pels seus resultats– que ben pocs ens ho podíem haver imaginat abans d’anar a les urnes.
A partir d’aquí, la part superficial de la història és coneguda per tothom i dijous passat es va fer pública en forma d’un acord-marc signat pel PSOE i Junts.Aquest acord tracta d’un text de caràcter polític en què es reconeix la posició de partida de cadascun dels dos partits i, també, els punts de discrepància sobre els temes cabdals que marquen la relació entre Espanya i Catalunya des de sempre. Tant és així, que s’esmenta el Decret de Nova Planta (ja als inicis del s. XVIII) com el punt de partida d’aquesta relació tempestuosa i que arriba als nostres dies sense solució de continuïtat, passant per la sentència contra l’Estatut i, evidentment, pel Primer d’Octubre del 2017. Per cert, la Constitució espanyola no s’esmenta per enlloc. Cal assenyalar també, com reconeix el mateix acord, que la qüestió es limita únicament a la investidura de Pedro Sánchez i que “l’estabilitat de la legislatura queda subjecta als avenços i compliment dels acords que resultin de les negociacions”. És a dir, que el suport de Junts durant la legislatura anirà condicionat que el PSOE compleixi amb la seva paraula. Segons les paraules de la presidenta Laura Borràs, “Sánchez durarà el que duri la seva paraula”. En aquest sentit, també és remarcable el fet que, perquè els acords es compleixin, les negociacions comptaran amb un mecanisme verificador independent internacional, i la primera reunió prevista es farà efectiva abans d’acabar el mes de novembre.Per copsar bé la transcendència de l’acord convé que no ens deixem enganyar pel context: el que s’ha pactat és emprendre una negociació sobre aquest conflicte sota supervisió internacional, reconeixent la legitimitat de les decisions del nostre Parlament i sense subjectar-se a cap limitació constitucional. La investidura és el preu que paguem a canvi. I l’amnistia, que segons l’enunciat que se’n fa en l’acord no exclou ni els casos més sensibles de lawfare, n’és la condició prèvia.En la seva conferència per presentar públicament el document signat, aquest mateix dijous, el president Puigdemont va destacar que “per arribar fins aquí no hem hagut de girar full, ni demanar perdó, ni assumir cap delicte. Mantenim la posició i és des d’aquesta posició que iniciem un procés de negociació, no de diàleg. Mentre duri la negociació i es produeixin avenços correspondrem als compromisos que hem adquirit”.Tant de bo el nostre vertigen no s’assembli al “vértigo” de l’accepció castellana de la Real Academia de la Lengua que ho titlla com “turbación del juicio, repentina y pasajera”.