Desinhabilitat

Avui fa un any que la ratificació de sentència del Tribunal Suprem per la meva implicació en l’1 d’Octubre em portava a haver de deixar les meves responsabilitats polítiques com a delegat del Govern de la Generalitat a Lleida. Si ‘inhabilitar’ consisteix a declarar algú inhàbil, inapte o incapaç, observo un buit significatiu al glossari del Codi Penal per expressar l’acció de manllevar el dret de poder exercir les habilitats, aptituds i capacitats mai perdudes.

Havent estat la inhabilitació una pràctica tan practicada per la judicatura de l’estat durant aquests darrers anys, potser seria bona hora d’afegir un nou mot al lèxic del sistema judicial que s’ajustés més a allò que pretén i no a allò que provoca. Jo, amb un sorneguer atreviment i des de la màxima modèstia i respecte a la llengua, goso proposar el neologisme deshabilitar. Seria una bona manera de carregar l’acció a qui l’exerceix i no a qui la rep.En tot cas, més enllà d’aquest exercici semàntic no pas gens irrellevant, si l’objectiu del tribunal sentenciador era aconseguir penediment i rectificació, malauradament aquest no n’ha estat el resultat. Ans al contrari. La distància a la política institucional et permet eixamplar la mirada, guanyar perspectiva i, en definitiva, adquirir un convenciment més robust i madurat en allò que sempre hom ha defensat. Perquè precisament és aquesta distància la que fa que la mirada sigui ampla i profunda. Que les menudeses passin a ser irrellevants per tal que l’horitzó esdevingui més clar. I realment, observo massa menudeses que enterboleixen el camí. Observo un pragmatisme massa buit d’ideals. Un tacticisme massa omnipresent. Observo massa grisor per tan poc color.El retorn a les aules m’ha permès escoltar de prop el batec de la gent, especialment de la més jove. I el seu batec és fort, com ha estat sempre. Fort i intens, però alhora descompassat amb el món que els toca viure. Un món que es mou més per titulars que per fets. Un món en el qual es predica molt, però que es practica poc. Un món que massa sovint incompleix allò que promet.I és per això que, des d’aquestes línies, reivindico més que mai la política en essència com a eina de revolució. La política dels fets, d’estar al costat dels qui més ho necessiten, d’acompanyar els qui més estiren i d’entendre els qui més dissenteixen. De deixar de pensar tant en qui ens mira i començar a pensar més amb qui necessita ser mirat. Una política permeable, útil i transformadora. Una política que de la diversitat social i territorial del país en faci virtut. I probablement algú pensarà que tot el que he dit ja ha estat escrit. És evident que és així. Però no és tan evident que allò que està escrit esdevingui realitat, de la mateixa manera que els lliris de Viladot romanen empolsegats als marges de Riella.Dilluns tornaré a les aules. A escoltar, a compartir, a aprendre. Serà un orgull tenir davant meu els fonaments d’una societat que vol ser diferent. Que vol canviar les coses perquè s’ha adonat que tal com les fem avui són obsolescents. I ho faré en un àmbit curull de professionals majoritàriament entregats a aquests ideals –i no sempre prou compresos–, que seguiran acompanyant, creixent conjuntament, educant, construint i transformant. Perquè és en l’educació, sens dubte, on rau el preuat tresor de la bona política.