Et dec una conversa

La memòria té llocs que si els toques fan mal. Potser el més sensible és quan estem segurs de deure a una persona una cosa tan quotidiana com un aclariment, una disculpa o una alegria. Amb coratge i sense pensar-ho gaire, podem superar la barrera emocional i fer-li una trucada per prendre el cafè i simplement parlar. El lleó mai no és tan ferotge com diuen, i potser hi notareu una invalidesa i una solitud que no sospitàveu pas, tant en l’altre.. com en vosaltres.

Parlem de gent formal, oblidant per un moment la multitud de poca-soltes i ressentits en la certesa que a la vinya del Senyor hi ha de tot, i per descomptat també hi ha pàmpols amb míldiu i raïms de diferents ceps no del tot bons. El president Kennedy tenia una màxima: “Perdona els teus enemics, però mai no t’oblidis dels seus noms.” Més jocós, el dramaturg irlandès Oscar Wilde escrivia: “Perdona el teu enemic. No hi ha res que l’emprenyi més.” Si bé és cert que per convèncer un estúpid o un fanàtic no n’hi ha prou amb totes les evidències ni deliberacions: és perdre el temps. Sòcrates tenia aquest raonament: “La gent intel·ligent aprèn de tot, la gent normal aprèn de l’experiència i la gent estúpida ja té totes les respostes.” En el poema Lletra, Martí Pol escriu un pensament molt emotiu: “Cada paraula és una mà que s’obre per rebre una altra mà.” De fet, en els diàlegs per interessos cadascú interpreta la seva partitura, com bé ens mostren certs personatges de la política d’ullals tortuosos i discurs prefabricat.. Cal estar en contra de l’adversari polític d’una forma hàbil, perquè, si convé, demà sembli que hi estem a favor. Altres tenen com a punt de vista la sapiència d’aquells firaires tractants de mules i someres: “Diguis de tant en tant una cosa certa perquè et creguin quan menteixis.” Prou que ho sentenciava el príncep Hamlet: “A vegades el dimoni ens enganya amb la veritat.”La conversa és escoltar i que t’escoltin, crear argumentacions rodones que puguin fer seves tant el que les diu com el que les escolta. Afortunadament les paraules que curen poden venir de cop a salvar-te, com el setè de cavalleria, tot just abans que els indis t’escometin i et facin un desgraciat. Cada un de nosaltres té diferent gruix de pell, per això alguns es fan sang amb molta facilitat, són els que confonen ofendre’s amb tenir raó.Conversar descansa el dolor i posposa les llàgrimes. Miguel Hernández va escriure Elegía, un genial poema a un amic poeta que morí de sobte: “Temprano madrugó la madrugada.” Tots dos companys tenien pendent també una última conversa: “A las aladas almas de las rosas del almendro de nata te requiero, que tenemos que hablar de muchas cosas, compañero del alma, compañero”. El poema és una expressió admirable d’amargura, un testimoni que ens enfronta a l’irremeiable fet de la mort.Cada persona sofreix la seva pena com a única, fins i tot preferim viure-la íntimament; a més, fixeu-vos que la desgràcia sempre porta reflexions de vida. Us faré una pregunta que ve a tomb: és possible que ara converseu més amb els éssers estimats morts que quan els teníeu al costat vius? Penso que sí. Quan no hi són ens recordem més de les coses d’ells, de la seva imatge, de la seva veu, i del que, afectuosos, ens inventem.