El govern sociovergent a la Paeria

La sociovergència ha tornat a aflorar, a la Paeria de Lleida, amb l’acord de Pressupostos entre el PSC i Junts. Un acord que beu del pacte a les Ordenances Fiscals del passat octubre, però que es va repetir de nou per acordar licitar un solar per un centre de culte –malgrat l’oposició de veïns, empresaris i la mateixa comunitat–, que ha continuat amb el pacte per prorrogar un contracte d’autobusos obsolet.

Un acord que, per bé que la majoria ens el podíem esperar, no ens deixa de semblar incoherent –ja no per les persones que ara estan al capdavant de Junts, sinó amb tot allò defensat no només en el mandat anterior sinó en la història de la formació a la ciutat de Lleida des dels seus inicis. De nou, Junts ha venut al PSC el seu llegat a un preu massa barat.

Aquest divendres es va celebrar la Comissió Informativa de Bon Govern, abans del ple del divendres 22 de desembre, on es va portar l’expedient dels Pressupostos de la Paeria per al 2024. El grup d’Esquerra Republicana vam demanar reiteradament una negociació oberta, transparent i neta; i això comportava donar el temps suficient a treballar un document que realment posi al centre les persones i prioritzi els projectes de ciutat que cal tirar endavant. Però, de nou, la sociovergència ho va impedir i permetrà tirar endavant un pressupost que no està per a res a l’altura del que Lleida i els lleidatans i lleidatanes es mereixen. I us intentaré explicar per què.

Des d’un inici, Esquerra vam marcar les principals línies vermelles per poder-nos asseure a negociar. Unes línies vermelles que nosaltres considerem capitals per a fer de Lleida una ciutat referent en drets, oportunitats i bon govern. Per una banda, considerem inacceptable que el PSC renunciï a la construcció del nou pavelló de Fira, un acord que compta amb el suport econòmic de la Generalitat –del departament d’Empresa– i de la Diputació, així com de la Cambra de Comerç, l’altre patró de la Fira. El recinte firal de la ciutat s’ha quedat petit i obsolet, ho diuen els expositors, els empresaris i els mateixos patrons de Fira. Els números ho avalen. I tenim dues opcions, o bé continuar amb el recinte actual i provocar que, a poc a poc, Lleida vagi perdent capitalitat firal, o bé tirar endavant la construcció d’un nou pavelló que faci del recinte firal actual un recinte modern i a l’altura de les necessitats que ara es contemplen. Estem tots a una, menys el Govern de la Paeria i el seu alcalde, Fèlix Larrosa.

Malgrat que se’ns va dir en tot moment que aquest tema era insalvable i que l’única opció era recuperar un projecte faraònic de més de 30 milions d’euros, Junts proposa, a darrera hora i per justificar el seu vot, un pavelló muntable i desmuntable, amb el compromís que el PSC pugui tirar endavant el seu projecte, sense cap mena de consens. Deixarem la segona capital del país amb un projecte per sortir del pas i provisional i sense la visió del conjunt ni els recursos per a la inversió del Pavelló de Vidre i del nou pavelló 5, que fa tants anys que esperen.

Junts explicarà que ha fet aportacions econòmiques, culturals i esportives. La realitat és que la proposta és destinar recursos per fer estudis... allò que tant criticava el PSC en l’anterior mandat. L’únic que pot ser tangible de l’acord, més enllà del pavelló desmuntable, és un vehicle per protecció civil, uns elements per a un parc infantil i obres de manteniment a un equipament esportiu. No diem que no siguin quatre accions necessàries, però vendre’s tot un llegat sense posar com a prioritat l’habitatge, la neteja i la millora de l’espai públic, la mobilitat, la cultura, l’educació –més enllà d’un estudi–, la promoció de la ciutat, el comerç, la gent gran, la infància o els drets de les persones és, senzillament, incomprensible. Més quan, enguany, després de la bona feina feta a nivell econòmic de sanejament de la institució i de lideratge en la presentació de molts projectes que reben finançament europeu o d’altres administracions, per fi es podria elaborar un pressupost expansiu i de progrés.

Sempre ho hem dit, Esquerra fixem la nostra posició en la defensa dels drets de les persones. El PSC ja ens ha decebut molts cops en aquest aspecte, i aquest cop ho ha tornat a fer. Volem un model d’inclusió que doni resposta real a la problemàtica que té Lleida, que aculli amb totes les garanties els temporers que venen a treballar a l’estiu a la nostra ciutat i que no elimini del mapa aquelles persones que arriben sense feina i sense papers. No defallirem en aquesta lluita i vigilarem de ben a prop cap a on evoluciona. De moment, 1,2 milions al model d’inclusió (eliminant els 4 milions d’euros que estaven destinats a l’ECMU) sense detallar cap a on aniran, quin calendari tenen ni quines accions concretes es duran a terme.

I, per últim, ens sembla molt i molt preocupant l’immobilisme al qual, des del mes de juny del 2023, es troba el Pla de l’Estació. Un immobilisme que xoca, com no podria ser d’una altra manera, en els passos accelerats per veure activitat a Torre Salses, el macrocomplex comercial que –ho hem dit moltes vegades– suposarà un cop molt i molt greu per al comerç de proximitat de la nostra ciutat. Sembla que del debat produït en comissió no només no es pensa accelerar el Pla de l’Estació, sinó que es posa en dubte l’aprovació inicial que va liderar el tinent d’alcalde d’Urbanisme, Toni Postius, amb la connivència i beneplàcit de l’actual grup municipal de Junts.

És per tot això que nosaltres no podem votar a favor d’aquests Pressupostos. Perquè, per sobre de tot, ens devem a la ciutadania de Lleida. Per sobre de tot, ens veiem amb l’obligació de poder justificar cada pacte, cada suport al Govern. Ens preguntem si tothom pot dir el mateix. O és que, potser, aquest triple pacte suposa alguna cosa més i estem davant d’un govern sociovergent a la Paeria? En aquests moments seria el més raonable.