El sentit de l’educació

“Dona’m un perquè i et trobaré un com”, sembla que va dir Nietzsche. Ben cert, fer girar els debats sobre el com sense saber el perquè és perdre el temps i errar, no ja en l’objectiu que no existiria, sinó en el mateix com. Crec que en relació amb l’educació estem instal·lats en aquesta situació. El problema no és saber quants docents hi ha d’haver a l’aula o com s’hi ensenya (cosa diferent és demanar resultats), ni si s’han d’usar més o menys les tecnologies de la informació i la comunicació, llegeixis mòbils i altres, ni si les qualificacions han de tenir aquesta o aquella terminologia, o si l’educació ha de ser per projectes o per matèries, i així un infinit de debats interessants tan sols, però, si es té clar què es vol assolir amb l’educació. Cal preguntar-nos pel perquè, pel sentit de l’educació.

Hi ha qui diu que l’objectiu de l’educació hauria de ser aconseguir que cada persona pugui viure la seva vida amb criteri propi, la qual cosa, però, només s’assoleix paradoxalment a través del criteri dels altres. Particularment no em desagrada gens aquesta proposta. Cal aprofundir-la molt més, però, amb el vernís que permeten aquestes breus ratlles, se la podria resumir en allò que sembla que va dir Newton: “Som nans a espatlles de gegants.” Els qui ja tenim una certa joventut acumulada hem tingut professors-mestres que ens han fet admirar el que ens ensenyaven. No buscaven l’admiració cap a ells, sinó cap a allò que ensenyaven. Eren portadors de quelcom que els depassava. Els de la meva generació, crec que modestament, també, ho hem pretès. No es tracta de repetir una tradició, sinó d’usar aquesta tradició per mirar més enllà. Les espatlles dels gegants ens permeten mirar més enllà. Mirar-se el mèlic, que és el que s’aconsegueix només buscant passar-s’ho bé, és no veure res més enllà ni més aquí. Admirar vol dir mirar cap a fora. El professor-mestre ens ha d’empènyer a mirar més enllà de nosaltres mateixos proposant-nos quelcom que pel seu mateix contingut ens atregui. L’admiració és l’espurna de l’amor. A molts ens ha omplert la vida aquest amor. No estaria gens malament que l’educació servís per promoure l’amor cap al coneixement. Els professors-mestres estimen el que ensenyen i transmeten aquesta estima. Sigui a l’hora d’ensenyar a llegir i escriure o de fer sumes i restes o a l’hora d’explicar les lleis de termodinàmica o la teoria del coneixement de Kant. Llavors, i només llavors, aquest amor serà útil per proposar procediments i competències, sabrà trobar el camí com l’aigua sap trobar-lo quan sembla que no n’hi ha.A més, tot això ha de ser conjugat amb la diversitat de capacitats i necessitats de cadascun dels infants i joves. Si l’educació té també la finalitat política de distribuir la ciutadania a responsabilitats futures, això no ho pot fer sacrificant ningú per les seves capacitats diverses. Aquesta dimensió inclusiva de l’educació s’ha de fer amb l’objectiu d’emancipar-nos des de la diversitat. Tothom hi és des de la seva diferència. El bon professor-mestre sap treure el millor de la diferència de cadascú. De la teoria de “la lletra amb sang entra” a la teoria “cal aprendre jugant i passant-s’ho bé” hi ha molt recorregut. Però em fa por que, en lloc de saber trobar el punt de saviesa, ens passi allò que ens predeia Bauman quan li van preguntar si la història té un moviment pendular entre el sòlid i el líquid i va respondre que encara hi ha un altre estat de la matèria, el gasós. Llavors, furgaríem més sobre el com sense saber el perquè. Aquest és un mal de la modernitat occidental i no només del país. Com a país hem de superar la ferida a l’amor propi dels mals resultats per mirar fins i tot més enllà dels límits de la nostra civilització i contribuir al seu progrés. Finlàndia, per exemple, entre moltes altres raons per les quals brillava i brilla en l’àmbit educatiu és perquè té una idea molt clara de la importància de l’educació: potser no podran vèncer a la força però sí en preparació. Cal trobar sentit a l’educació.L’educació ha de servir per promoure els ciutadans en l’ascensor social; ha de servir, també, per garantir que tothom queda incorporat al conjunt social, siguin quines siguin les seves capacitats, i que ningú queda exclòs per no haver assolit determinats continguts; però, també, ha de servir per fer-nos partícips a cadascú d’un conjunt que ens depassa i gràcies al qual podem ser lliurement i individual tot duent la comunitat més enllà. Com diu la màxima budista, “per evitar que una gota d’aigua s’assequi només hi ha la via de posar-la juntament amb les altres gotes que formen el mar”.