Rovira Roure: la construcció de la memòria

Aquest any també, aprofitant la festa de Reis, algú ha volgut recordar que els orígens de la cavalcada de Lleida va lligada a un fet tràgic i absolutament condemnable: l’aleshores alcalde de la ciutat, Joan Rovira Roure, va ser assassinat mesos més tard, l’agost del 1936, justament per haver organitzat la d’aquell any.

Una asseveració que, tot i que incerta, els darrers anys ha circulat àmpliament per diferents mitjans. Una passejada per internet permetria omplir un bon plec de pàgines. Cosa que, ara mateix, no és el meu propòsit. Sí que voldria, però, apuntar alguns dels elements que han anat construint una narrativa sobre la cavalcada de Reis (m’excusaran que no digui Reixos) del 1936 i les seves conseqüències.En primer lloc, s’ha d’assenyalar que en les referències més antigues que es tenen del judici que el Tribunal Popular va fer a Rovira Roure no es diu res de la famosa cavalcada. Es tracta de la crònica que l’endemà va fer el diari del POUM, Combat, i del testimoni d’un funcionari municipal present aquella tarda a la Paeria, el senyor Pons, i que mossèn Viola va recollir en el seu conegut llibre, El martirio de una iglesia. Així, doncs, hom es pot preguntar quan apareix la cavalcada de Reis en aquesta causa. La meva hipòtesi és que l’origen d’aquesta nova narrativa es troba en un article del net del polític lleidatà en què es rememora les desventures familiars en la Lleida en guerra. Es tracta, doncs, del fràgil món de la memòria familiar. Res a dir, tot i que l’article conté alguns errors greus que l’autor fàcilment hauria pogut evitar. No és gens forassenyat pensar que la nova dada aportada pel net va passar a formar part, sense citar la font, de la biografia publicada a la web del Bisbat de Lleida i més tard a les publicades a la Wikipedia (tant la versió catalana com l’espanyola), de manera que el fet queda consagrat com una veritat històrica indiscutible.A partir d’aquí, tant la premsa que hom definiria com a nacional com diferents mitjans digitals es fan ressò de tan desgraciat fet, de manera que uns i altres el van enriquint amb noves consideracions, sobretot, sobre les seves circumstàncies. Començant per afirmar, sense necessitat d’aportar mai cap prova, que l’organització de la cavalcada va ser una (entre altres) de les causes de la sentència a mort, per passar, més endavant, a considerar-la la causa principal i, en alguns casos, l’única. Analitzar –i desmentir– totes aquestes aportacions desbordaria en excés els límits d’aquest article. Em limitaré, per tant, a alguns elements que considero més rellevants.En primer lloc, el paper de l’aleshores alcalde de Lleida en l’organització de la cavalcada de Reis és més aviat incerta. Molt probablement es va limitar a autoritzar-la. La mateixa web de Los Reixos atribueix la seva organització a la Cambra de Comerç. En segon lloc, encara que en la mateixa web i en tantes altres (com la mateixa del Bisbat) s’afirmi que les cavalcades de Reis (i altres manifestacions religioses) estaven prohibides per la legislació republicana, això no és cert. De fet, Josep Vives va recollir prou testimonis periodístics (especialment de La Vanguardia de Barcelona) que acrediten tot el contrari. D’altra banda, no crec que es pugui considerar la festiva cavalcada de Reis una manifestació del culte catòlic. D’altra banda, el tracte a aquest culte fora dels temples va tenir al llarg del període republicà (no bèl·lic) diferents tractaments, però mai va ser prohibit de manera general. Els governs del bienni azañista el van considerar una qüestió d’ordre públic. La decisió, doncs, quedava en mans del governador civil de cada província. Alguns, emparant-se que es podien generar disturbis el van prohibir, però d’altres no. A partir d’octubre del 1934, els governs de centre-dreta no només van ser molt més tolerants amb aquest tipus de manifestacions sinó que van fer una lectura molt més laxa de la Constitució. Més greu és assegurar, com fan totes dues wikipedies, La Razón i tants altres, que les cavalcades, en concret les del 1936, les havia prohibit el govern de Companys. Des del 7 d’octubre del 1934 aquest govern no existia i el president i els seus consellers estaven empresonats. En tercer lloc, en no poques webs es responsabilitza de la condemna contra Rovira Roure directament el president Companys. No així les wikipedies ni la biografia publicada pel Bisbat de Lleida que responsabilitzen, molt encertadament, el Tribunal Popular de Lleida. Les sentències d’aquest tribunal (agost-setembre del 1936) no eren ratificades –ni tampoc podien ser revocades– per ningú, ni pel president ni pel govern de la Generalitat, ni per cap altra autoritat republicana.D’altra banda, tant les wikipedies com la web del Bisbat, potser seguint la versió del net de Rovira Roure, afirmen que la Generalitat va enviar un delegat a Lleida per tal de fer valdre la immunitat parlamentària que protegia el diputat lleidatà. Potser sí, però cal reconèixer que la capacitat d’iniciativa del govern català aquells dies d’agost del 1936 era més aviat escassa i la seva influència, com es va veure, nul·la. La biografia de Joan Rovira Roure és ben rica, sense necessitat de cap afegit més o menys interessat. I com totes, ara i abans, amb clars i obscurs. I també com sempre, la caracterització d’aquests sovint depenen del punt de vista que adopta l’observador. Tanmateix, cap mereixedor de la pena de mort. Sobretot perquè allò que deslegitima la pena de mort no és la tipologia dels delictes, ja que si fos així, sempre quedaria una escletxa que permetria aplicar-la. No és legitima perquè mai ningú –tampoc cap poder– pot llevar la vida d’un altre. Tanmateix, això, a l’altura del 1936, era compartit per molt poca gent, no aquí, sinó arreu.