Hard Rock com a símptoma

Potser no ho he entès bé, però em sembla que, des de posicions radicalment oposades, tant el PSC com els Comuns han fet del projecte Hard Rock un ‘casus belli’. És a dir, sembla que uns no aprovaran els pressupostos si el govern no dona llum verda al projecte i els altres tot el contrari. Anem malament, certament.

Durant anys ens vam dedicar a criticar el bipartidisme, i ara que el joc polític s’ha ampliat força no sabem com gestionar-lo. No sembla que hi hagi cap perspectiva a llarg termini, de manera que tant les investidures com els pressupostos s’han convertit en una subhasta. I un cop aconseguit allò –que irremeiablement el partit de govern ha de concedir si vol continuar– es passa a reclamar una altra cosa. És el peix al cove, però de peix a peix. D’altra banda, com que la majoria penja d’un fil, tothom està en condicions de fer caure el govern –o de paralitzar-lo– si no s’accedeix al seu requisit que, inevitablement, es converteix en una qüestió d’estat del tot innegociable. I un cop amortitzat, es passa, sense solució de continuïtat, al següent requisit, també substancial del tot.

El pressupost és una peça decisiva que ha de permetre l’acció del govern. Però és la concreció per un any. Res més. Ni ens podem jugar el futur del país cada dos per tres, ni podem condicionar el futur immediat –si no volem menystenir la importància del dia a dia que tant preocupa la ciutadania– a un objectiu llunyà i qui sap si accessible. Jugar-se el pressupost a una única carta, d’altra banda de molt improbable realització, pot semblar, als soferts ciutadans, d’una enorme frivolitat, sobretot quan la realització o suspensió del projecte de marres no depèn ni d’uns ni dels altres. Ara bé, donar solució als problemes immediats –i aprofitar les oportunitats d’ara mateix, tot sigui dit– no hauria de fer oblidar que s’ha de planificar el futur. En cas contrari no farem sinó que improvisar, cosa que, els darrers temps, a Catalunya –però no només– s’ha fet amb escreix. De manera que ara, davant els reptes imponents que tenim al davant, ens adonem que, en general, ho hem fet força malament. En aquest sentit, la combinació de la tan estesa cultura del no, amb la tendència a voler imposar tant sí com no la pròpia opinió, i amb les debilitats dels distints governs, ha estat letal.El sector turístic –problemàtica que té molt a veure amb Hard Rock–, cabdal per l’economia catalana, és un dels que han patit aquesta manca de previsió. Hi ha massa interessos en joc i massa interessos creats –grans i petits– perquè ni cap govern, ni cap parlament s’atreveixi a fer-li front. Em sembla obvi que peça a peça no es resoldrà el problema. Ni tampoc a cop de lleis –llegeixi’s prohibicions– de caràcter general. Sense voler aprofundir en el tema, es pot assenyalar que la pressió turística no és igual arreu, ni durant totes les estacions de l’any. En conseqüència, una necessària –i improbable– planificació ha de contemplar tota la variada casuística.

Si d’entrada ens centrem en el maleït Hard Rock, l’arbre no ens deixarà veure el bosc, i al final uns el convertiran en l’única –o la millor, pel cas és el mateix– solució als problemes de la zona tarragonina (i no sé si del sector turístic en general) i, per uns altres serà –de fet ja ho és– la personalització de tots els mals (mediambientals) i de tots els vicis. Posar els llums llargs sempre exigeix més esforç i, sobretot, un consens que ara per ara sembla força improbable.