Finalment, el nou Morera

El projecte per dotar d’una nova i definitiva seu el Morera és ja una realitat. I crec que amb ella assoleix ple sentit la que és i ha estat la meva responsabilitat al capdavant del Museu. Han estat trenta anys d’esforç i màxima dedicació per assolir el que considero un èxit col·lectiu molt important per a la ciutat de Lleida, però també per al país. Ha estat un llarg procés, deixem endarrere 110 anys de peregrinació contínua per diferents edificis de la ciutat. El camí per resoldre aquest greuge no ha estat gens fàcil, ans al contrari, ha estat sempre extremament complex i sovint sinuós.

Des d’aquell llunyà 1996, any en què s’aprovà el Pla de Museus de la ciutat de Lleida, el Museu havia estat sempre relegat a un paper secundari en les prioritats de les successives polítiques dels diferents governs municipals. Altres projectes van prendre la davantera a l’únic museu en actiu en aquells anys, segurament perquè les novetats sovint són millor valorades políticament que aquelles ja existents. Però quan finalment semblava que era el moment per apostar pel museu, per dotar-lo d’una nova seu, ens ha costat trobar valedors polítics decisius per donar l’adequada resposta a la precarietat i provisionalitat que ha caracteritzat la història centenària del Museu. Ja se sap que les inversions en matèria cultural sempre són mal vistes pels ulls pragmàtics de la vella política, i més quan l’excusa de la manca de recursos públics ha ocupat plenament l’horitzó des de la crisi del 2008. Així que el projecte previst pel Pla de Museus es va acabar descartant finalment. Varen ser, però, la veu de l’equip del Museu i l’acció decidida de la ciutadania a través de la plataforma Compromís pel Museu Morera les que situarien altre cop a debat públic la necessitat de resoldre la situació del Museu, malgrat les circumstàncies adverses. Afortunadament, un cop presa la decisió per part de l’Ajuntament el 2013 d’ubicar la seu del Museu a l’edifici de l’antiga Audiència, hem estat capaços d’aconseguir, després de grans esforços i incomptables hores de dedicació, implicar totes les altres administracions públiques (Diputació, Generalitat, Ministeri de Foment i Unió Europea), assegurant gairebé el 80% de la inversió en un projecte auster, que es va plantejar com una alternativa possible i realista al projecte més ambiciós que plantejava el Pla de Museus. Des d’aleshores, però, hem afrontat una veritable cursa d’obstacles: des de la seva tramitació administrativa i la necessària competència amb altres projectes en la recerca de les fonts de finançament, la resolució dels problemes derivats de les troballes arqueològiques sorgides en el decurs de les tasques d’enderrocament i prospecció arqueològica, un cop ja iniciades les obres, o fins i tot combatre les maniobres i operacions maldestres d’oposició al projecte que hem hagut de patir. Amb tot això, hem hagut de sofrir també una pandèmia sense precedents i una crisi de subministraments provocada per la guerra d’Ucraïna. Semblava, doncs, que la maledicció del Morera s’acabaria imposant. Però, gràcies a l’esforç mancomunat dels responsables i tècnics de les administracions i del Museu, hem pogut proporcionar finalment un allotjament adequat a una de les millors col·leccions d’art modern i contemporani del país, posar adequadament a l’abast del públic aquest patrimoni tan valuós i lluitar perquè els lleidatans poguéssim veure finalment reflectit i explicat el seu passat artístic i creatiu més recent en l’imaginari col·lectiu d’un territori i d’un país. I d’aquesta fita en cal estar orgullosos, però també agraïts, especialment a aquells que van creure que valia la pena defensar i reivindicar, des de la política o des dels espais d’opinió, la importància i necessitat del Morera, i valorar els sobreesforços realitzats per aquells que han participat en tots els treballs de preparació del projecte, especialment per part de l’equip de l’arquitecte municipal, ferm defensor de la professió que exerceix, i per l’equip tècnic del Museu, que ha mostrat una resiliència admirable.Vull aprofitar precisament aquesta ocasió per manifestar el més sincer reconeixement a l’equip tècnic que he liderat, amb més o menys encert en aquests anys, i agrair la seva dedicació i esforç immens en tots els projectes que ens havíem proposat. Sé també que, sovint, l’esforç ha estat superior a les exigències del lloc de treball que ocupen. Em sento orgullós d’ells i de la feina que hem fet. I faig extensible aquest agraïment a les seves famílies i a la meva, que han hagut de suportar els nostres neguits i estats d’ànim, sempre canviants. Només puc dir que l’objectiu primer que sempre ens ha orientat ha estat el de contribuir en la millora de la valoració i gaudi de l’art i la cultura, i a incidir en la seva capacitat com a eina transformadora de les persones. Girant la vista enrere en tots aquests anys, hem aconseguit, sens dubte, millorar de forma ben notable la col·lecció artística de la ciutat, a través de les migrades compres que hem pogut fer, però sobretot de les generoses donacions i dipòsits que hem sabut concitar. Hem multiplicat quantitativament gairebé per set les obres que la componen, traçat un relat artístic i cultural que travessa i explica el segle XX i XXI, del qual podreu gaudir aquests mesos en l’exposició Arrels i Horitzons, que us convidem a visitar i gaudir.

Queda, en efecte, molt a fer. Malgrat estar esgotats pel repte al qual ens hem dedicat amb cos i ànima els darrers deu anys, ara toca desplegar totes les potencialitats del nou Morera, fer un salt qualitatiu en la seva programació d’activitats i exposicions. I per això necessitarem la complicitat de tots, especialment de les institucions, per fer del Museu un projecte col·lectiu sostenible i capdavanter en el context dels equipaments culturals de la ciutat i del país.