“Es diu Magre”

Van nomenar-me professor de francès per a l’Institut Laboral de Balaguer el 1956, fa una pila d’anys. Un professor de Lletres, encara que, posem per cas, fos Llicenciat en Geografia, podia ensenyar idiomes, si el centre no en tenia de titulars. Una anomalia que avui suposo que no passa.

La veritat era que jo estava ben capacitat per a fer francès, que és la plaça que van encarregar-me: havia estudiat els darrers anys cursos superiors de “grammaire” i, del punt de vista pràctic, era un bon atot per a la comesa. Però…Però jo necessitava, en el meu fur intern, un títol, un diploma; no me l’exigien, però em feia l’efecte que un llicenciat en Llengües Clàssiques que, a més a més, exhibís un Diploma de Francès quedava molt digne.Vaig comentar-ho a Barcelona al director literari de Seix Barral, Joan Petit, un humanista molt ben relacionat amb França, i ell em va dir: “Aneu a veure Monsieur Jacques Mettras, subdirector de l’Institut Français, que ell una o altra solució us donarà”.

M. Mettras, que ja estava informat, em va rebre, m’escoltà, em feu preguntes sobre la meva carrera, va saber que també feia de traductor, i em proposà: -Un títol superior, equivalent a tota una carrera, no us el puc donar, però mirarem de dotar-vos d’un títol prou notable de grau mitjà. Em fareu, a canvi, un examen escrit sobre què són els Instituts Laborals, –a França exactament no tenim això–. Us hi esteneu sobre uns tres folis de redacció, i ens tornem a veure.Vaig redactar el treball, se’l va llegir i em va dir que en uns dies rebria a casa el diploma de “Cours moyen” de la Universitat de Toulouse. I afegí:-Quan sigueu a Lleida aneu a veure el director de l’Alliance Française, una persona interessant de debò, “il s’appelle Magre, Jaume Magre”.

L’amistat amb Magre va començar amb força; amics comuns, Porta, Sirera, Trepat, Cristòfol, Viladot, Pedrolo; interessos comuns (el teatre, el pensament liberal, la cultura francesa). Vaig visitar Cervera, entaular amistat amb els Ferran i innombrables detalls més: ell fou qui em comunicà, el 1983, la creació d’un Premi de la Paeria, amb el meu nom, que jo vaig demanar que fos d’assaig, i del qual, als quaranta anys d’història fruitosa, estic joiós.Un matí d’hivern de plom, amb un fred polar, al cementiri de Cervera, vam donar l’adeu final al “Monsieur”. És bo de recordar i enaltir una figura tan completa, tan autèntica i fidel als horitzons de la llibertat i de la cultura com Jaume Magre.