Instruccions de muntatge

Volem encaixar idees com la sabateta de la Ventafocs, perquè és molt planer i agradable decidir d’acord amb la nostra presumpció i no com ens mana la lògica professional i la saviesa d’aquella dita marinera: “Cal posar la vela on bufa el vent i no pretendre que bufi el vent allà on posem la vela.”

I, per descomptat, vigilem amb els errors de percepció que ens ofereix l’entusiasme, perquè els dimonis no deixen d’existir encara que no els vulguem veure.. Ho heu endevinat: estic muntant un armari comprat a Ikea.Sembla que la saviesa ve de l’experiència.. però l’experiència pot sorgir precisament de la manca de saviesa. Si tot va malament i s’enfonsa allò pel qual estem lluitant, no hi ha res millor que fer una rialla.. i perdonar-nos. Escrivia Antonio Gala: “Un nàufrag ofegant-se és més gran que el mar, perquè el nàufrag sap que s’està morint i el mar no sap que l’està matant.” Guardem els pensaments en un racó de la memòria, idees que potser tiraran endavant o potser no. Ho fem sols.. aquest escenari no vol públic. Passa el temps i ja tenim juntes la voluntat i la resolució, decidits a concretar aquell propòsit que fa temps que ens dona tombs pel cap, però si per raonar necessitem un punt de vista impol·lut, seria bo tenir en compte l’opinió d’un autèntic savi del segle XVII, Blaise Pascal, que ens deixà un concepte irrebatible: “El cor té raons que la raó ignora.” Una gran agudesa. Certament, les emocions i el romanticisme són raons del cor que no sempre ens assenyalen el camí més correcte. La voluntat, l’ànim, la determinació..., com vulgueu dir-ne, són l’impuls, el vent de la vela. No és fàcil reflectir aquest concepte en una solució per al nostre afany immediat: agafo el traspàs d’aquell local? M’encaro cap als estudis tècnics? Em jubilo i faig allò que sempre m’ha il·lusionat? Diu la llegenda que el duc de Bedford va preguntar a Joana d’Arc com sabia que aquella veu que la guiava era la de l’arcàngel Sant Miquel. La seva resposta fou aquesta: “Ho sabia perquè vaig tenir el propòsit de creure-m’ho.” Projectem un endemà que ens marcarà molt de temps. La voluntat ens arriba d’una forma apassionada, escultòrica.. Si bé no oblidem que el temps ens demostrarà que una part d’allò que semblava tan matemàtic i prometedor era simplement erroni. Ara no en faig cas, però durant l’època professional m’exasperaven els buscadors de problemes, petulants hàbils a malinterpretar les instruccions, les paraules.. fins i tot les més difícils de malinterpretar. Gent crepuscular, acomplexada, que tergiversa qualsevol voluntat de fer coses, de projectar iniciatives, hàbil a malbaratar la paciència amb argumentacions d’ignorant xerraire. Afortunadament ara no trobo cap travesser amb aquestes característiques, potser perquè les meves amistats són gent gran que amb els anys han après a confiar en el seny. Es tracta de viure amb il·lusió i no pas amb moltes coses. Segurament estareu d’acord si us dic que la tristesa i l’alegria són formes que generen espontàniament les circumstàncies.. La nostra vida es podia haver desenvolupat en funció de centenars de possibilitats i combinacions, com en un joc d’atzar, en què finalment aprenem que el més valuós és viure el dia d’avui, tinguis vint anys o vuitanta. Quan el dimoni es posa de la nostra part ens demostra que moltes vegades l’encert s’amagava en la simplicitat dels plantejaments inicials i que sempre prospera en nosaltres la voluntat de complicar-nos.. Sí, com en el muntatge de l’armari al qual intento donar vida. Res no és tan fàcil com sembla ni tan difícil de comprendre com les instruccions.