80 anys del desembarcament a Normandia

A les platges normandes, tal dia com avui de vuitanta anys ençà, a l’alba es començaven a albirar els primers rajos de llum. No era pas un altre dia anecdòtic. El sis de juny estava a punt d’esdevenir una de les fites més transcendentals del segle XX. Una flota impressionant de mil vaixells de guerra transportava cent trenta mil soldats de diverses nacionalitats, tot amb l’objectiu de desembarcar a Europa per complementar l’esforç soviètic des de l’est i alhora ajudar a desempallegar-se de l’imparable jou feixista.

Poques hores abans, tropes nord-americanes i britàniques aerotransportades –unes vint-i-quatre mil– es van llençar sobre territori enemic per tal de controlar els flancs del desembarcament. Tot plegat arrencava el 1942 amb la creació del COSSAC, l’alt estat major aliat encarregat de maquinar la invasió. Dos anys de preparació logística, espionatge i entrenament militar sumats als aprenentatges adquirits i la sang vessada a Dieppe, Orà, Sicília i Guadalcanal –entre d’altres– arribaven a la seva fi. Una amalgama àmplia de soldats procedents de múltiples països arribaven al Vell Continent temorosos del seu futur incert, i alhora il·lusionats de modificar-ne el seu devenir històric. Aquesta coalició internacional trepitjava França quatre anys després d’abandonar-la. Els rebria el Mur atlàntic, una línia defensiva formidable que el mariscal Rommel havia bastit per ordre de Hitler. Nombroses estructures esperaven el seu torn per repel·lir una ocupació potencial. Els aliats batejaren les platges del desembarcament amb els noms de Utah, Omaha, Gold, Juno i Sword. De les dues primeres se’n farien càrrec soldats nord-americans. Gold i Sword van ser assignades a les tropes britàniques, i els canadencs desembarcarien a Juno. Ben aviat entraria en combat el Royal Pionner Corps britànic on estaven enquadrats uns 400 soldats republicans que havien fugit de l’Espanya franquista. Coneguts com la Spanish Company Number One, jugarien un paper actiu i rellevant en les operacions normandes. Altres exiliats formaren part de la Segona Divisió Blindada francesa dirigida pel general Leclerc, que va tenir el privilegi d’alliberar la capital francesa l’agost del 1944. La guerra, però, no quedaria closa a Europa fins a la primavera de l’any vinent. Vuitanta anys després, hom vol homenatjar la valentia d’un bon grapat de soldats que lluitaren i se sacrificaren abanderats en la idea d’un projecte futur col·lectiu basat en la democràcia i la llibertat. Dissortadament, l’aflorament i l’expansió creixent d’idees extremistes que brollen de la desmemòria històrica i la rancúnia ens fan témer que l’aniversari pugui quedar ben aviat endebades.