Què esperen els lleidatans dels seus representants?

Aquesta és una pregunta que m’he fet sovint al llarg d’aquest primer any: què esperen els lleidatans i les lleidatanes dels regidors que estem a l’oposició? I costa trobar una resposta fora del típic argumentari de partit, de la correcció política habitual o de la retòrica benintencionada.

No obstant això, i a risc de no encertar-la, aventuraré una resposta des de la meva experiència en política. Una experiència que té prou episodis per extreure’n alguna conclusió personal, tot i que de caràcter encara provisional. La primera. Esperen que els entenguis. No només que facis el que volen, ni que atenguis les seves necessitats, que no és poca cosa. Esperen que realment entenguis els seus neguits i connectis amb les seves aspiracions. Que, traduït, vol dir que escoltis amb curiositat, atenció i temps suficient allò que expressen i que després els interpretis. Potser és la feina més difícil en aquest món que va a tota velocitat, tothom parla, però ningú no conversa.La segona. Que no t’instal·lis en els problemes. Ni tan sols en els seus propis problemes. Volen solucions. O com a mínim, camins transitables. I aquí és quan convé aportar esperit constructiu i creativitat. Un repte especialment important quan fas oposició en la mesura que els rols clàssics i per a mi absurds, recomanen als partits de l’oposició atiar els problemes i deixar les solucions als governs que, al cap i a la fi, són els que les capitalitzaran. Repeteixo, absurd. Oposició és fiscalització del govern però també, i sobretot, impuls d’alternatives viables i, per què no, transformadores i il·lusionants. I tercera. Generar certesa, cohesió i esperança. És fàcil de dir, ho sé. Però, si no, què? Cada dia venen nens al món. Cada dia s’obren nous negocis. Cada dia es formen noves famílies. Cada dia es firmen contractes de treball, es va al bancal i cada dia algú diposita una dosi, no petita, de futur en alguna cosa nova o no que posa en marxa a la seva vida. Com és possible tot això sense esperança? No, no és possible. Per això, tinc la convicció profunda que els ciutadans de Lleida i d’arreu esperen esperança. Valgui el joc etimològic. I avui aquesta esperança a Lleida vol dir mantenir la nostra identitat cultural i lingüística. Impulsar els polígons industrials, així com el Pla de l’Estació per convertir la riquesa econòmica en prosperitat personal i benestar social. I vol dir deixar-nos de rànquings que diuen que som la segona ciutat de Catalunya per esdevenir, no la primera, sinó única, perquè de Lleida només n’hi ha una i està per ocupar el lloc que es mereix al món.