No tot s’hi val

Ara fa tres anys vaig començar a col·laborar amb vosaltres, ja que sou una bona finestra per explicar a la gent de les comarques de Lleida tot allò que ens preocupa i ens passa a pagesos i ramaders. Amb l’objectiu de defensar la pagesia de Ponent, he explicat i denunciat diferents problemes. El meu modest anhel és contribuir que la pagesia pugui viure del seu ofici, deixant molt clar que és l’encarregada de produir aliments i de cuidar les terres que, a la vegada, configuren el paisatge que gaudeix el conjunt de la ciutadania.

I aquí em vull deturar, i és que no tot s’hi val en la manera de produir els aliments. Nosaltres, els pagesos, ho tenim molt clar; però no és el cas d’alguns nouvinguts al sector, que no respecten la terra que dona aquests aliments. Us posaré l’exemple del que passa a les Garrigues i al Segrià, és a dir, a les Garrigues històriques. Des de Castelldans cap a l’Albagés per la carretera C-233, són terres de secà que des de fa uns anys rega el canal Segarra-Garrigues; un canal els promotors del qual van prometre que donaria “vida” a la comarca i relleu generacional al camp (com si no n’hi hagués, de vida, abans del canal). Doncs, agafem el cotxe i passem per aquest tram de la C-233. Mireu quines finques més verdes i quin paisatge més homogeni que està quedant! Això, gràcies a l’aigua promesa, sí, però, els qui coneixem la zona ens preguntem: qui hi ha darrere aquestes finques? Algun pagès segur que sí, però la majoria són de fons d’inversió, aquells que paguen la terra per damunt del cos, els que especulen i fan impossible que un jove pagès (o no tan jove) pugui competir per comprar terres. Aquestes empreses, que no tenen cap sentiment ni vincle amb la terra, estan destruint els marges de pedra seca, un paisatge històric de la comarca que els nostres padrins van pujar pedra a pedra, deixant-s’hi la pell, per aprofitar l’aigua, abans que hi passés el canal.I per què l’administració no diu res davant la destrucció d’aquest patrimoni? Aquestes empreses tenen via lliure per esplanar els terrenys per disposar de plantacions més grans i productives; amb aquestes facilitats, el canal acabarà donant la vida promesa només a aquells que es puguin pagar la terra o puguin mantenir-la i als qui puguin pagar l’aigua per regar-la, una aigua que, vull recordar, estava pensada per ser utilitzada com a reg de suport per assegurar les collites sense dependre del cel.Dirigents polítics, un missatge final: no tot depèn de l’aigua, perquè els pagesos (els de cor) puguem continuar vivint de la nostra feina necessitem preus justos dels nostres productes per poder competir amb aquestes empreses que estan espoliant i destruint les nostres contrades. En cas contrari, ens quedarà una comarca molt verda, però buida de gent i d’història.