Jo m’acuso.. una vegada més de terrorista!

Fent perspectiva, bona estratègia, repetida una vegada i una altra pel MHP Puigdemont, encara a l’exili (malgrat la deslleialtat de la divisió en els mateixos partits independentistes, el 42% d’abstenció de les passades eleccions al Parlament del 12-M, i tota la infàmia d’imputacions i conspiracions judicials per no aplicar plenament la llei d’amnistia aprovada el 30/5 al Congrés i ratificada pel rei al BOE de l’11/6).

Cal recordar alguns casos d’escàndol indignants, entre altres, que han transcendit com un clam històric humanitari de l’època contemporània fins ara. Era el 13 de gener de 1898 l’escriptor francès Émile Zola publicava al diari parisenc L’Aurore una carta oberta titulada J’accuse...! (Jo acuso...!, en català) a Félix Faure, president de la República Francesa d’aquell temps. Era una protesta “encesa” i “un clam de la meua ànima”, tal com la va definir ell mateix, en defensa del capità jueu Dreyfus, acusat falsament, humiliat públicament, sentenciat per alta traïció per espionatge a cadena perpètua, deportat i tancat en una presó, de forma infrahumana, a l’illa del Diable, a la Guaiana Francesa (1895) i posteriorment indultat (1899). En efecte, tal com el mateix Zola ho explicà a la seua dona Alexandrine, dos mesos abans del citat escrit: “un drama superb, del qual no pots comprendre la infinita tragèdia.” Certament, aquest cas infame de prevaricació política i judicial, dividí França durant 12 anys, del 1894 al 1906, ja quan aquest militar es va poder rehabilitar. Nogensmenys, també l’escriptor Zola va ser condemnat per difamació (per publicar la veritat del cas Dreyfus) i forçat a exiliar-se a Anglaterra. A Catalunya, també el nostre legal i legítim MHP continua exiliat, no fugit, i junt amb altres represaliats, que acusats de terroristes i més infàmies, han estat o resten encara exiliats, empresonats, indultats i inhabilitats abans, ja des de la consulta del 9-N del 2014, i després del procés sobiranista del 2017. Un cas de lawfare o “venjança judicial” com van dir els MHP Torra (2019) i Aragonès (2023). I per a més inri, a hores d’ara, encara a l’espera de l’aplicació judicial plena i efectiva de la llei d’amnistia, tal com ho demana la Fiscalia, per mandat constitucional nacional i internacional. Cal recordar que aquesta llei va ser aprovada el 30 de maig al Congrés per 177 vots a favor (PSOE,Sumar,PNB, Bildu, BNG, ERC i Junts) i 172 en contra (PP, Vox, UPN i CC) i ratificada al BOE l’11 de juny del 2024. També mai oblidar la rebel·lió (no catalana, sinó espanyola) contra aquesta llei constitucional dins del mateix poder judicial! No al Congrés, com el 23-F, sinó a l’alta magistratura! I el Jefe del Estado? L’un, el d’abans, ara fugit i no només caçant elefants, ja el 1981; i l’altre, ara calladet i no pas com el 3-O i mirant cap a un altre costat com la policia patriòtica va reprimint protestes i espiant polítics i ciutadans d’ideologia independentista o no, com la de Podem, amb la màquina del fango i corrupció espanyola, abans i després del 2017! Tal com va dir fa poc al Congrés, el ministre de “Justícia” Félix Bolaños: “quiero mostrar, en nombre del gobierno, el respeto y el reconocimiento al reinado de Felipe VI en estos diez años que lleva ejerciendo como Jefe del Estado con transparencia, dignidad i ejemplaridad.” Sí, com també deien en els còmics d’Astèrix i Obèlix: “Són o estan bojos aquests romans?”. Doncs bé, per això i més: jo m’acuso.. dos vegades més de terrorista!