Jesús Cases López, l’altre mestre que va prometre el mar
Historiador local
Darrerament, s’ha posat en valor el missatge i les grans interpretacions de la pel·lícula ‘El mestre que va prometre el mar’ –de la directora Patrícia Font– en forma de premis i de crítiques del tot immillorables cap a aquest film.
En ell s’explica el cas verídic del professor català Antoni Benaiges, traslladat a un poblet de l’interior de la província de Burgos a les portes de la Guerra Civil espanyola. Allí, el mestre introdueix un innovador mètode pedagògic basat en la implicació dels alumnes amb l’ús d’una impremta Freinet i la participació directa d’aquests en el seu aprenentatge. El mestre els promet que si s’esforcen i s’apliquen els portarà a veure el mar, quelcom inabastable en la ment d’unes criatures tan poc habituades a aquella manera de fer i d’ensenyar. Malauradament, el mestre Benaiges fou assassinat per les milícies falangistes poc després d’iniciar-se la Guerra Civil i enterrat en una fossa comuna.Aquesta història ve al cas perquè arran de la troballa del Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona del mes de novembre de 1936, una publicació que editava la Comissaria General de Museus, es va comprovar com el dia 15 de juliol de 1936, un grup d’escolars d’Almacelles van anar a visitar el Museu del Cau Ferrat a Sitges. Aquestes visites formaven part de la metodologia i pedagogia de l’Escola Catalana de la República. Una escola catalana que, a l’igual que la del mestre Benaiges, partia de l’observació i l’experimentació per a l’aprenentatge dels més menuts. En aquest context, una de les iniciatives més reeixides consistia a apropar els escolars de la Catalunya interior més rural i amb menys recursos cap als principals pols culturals del país, que majoritàriament se situaven a l’entorn de Barcelona.Un dels professors acompanyants d’aquesta trentena de nois d’entre 11 i 12 anys fou en Jesús Cases López, ferm partidari d’aquest tipus d’educació lliurepensadora, catalanista i laica. No cal dir que la visió que van tenir aquells escolars en veure aquella gran taca blava a l’horitzó des de dalt del Coll de Lilla no l’abandonarien mai més. De fet, arribats a Vilanova i la Geltrú, la primera parada fou anar a la platja on van quedar-se embadalits contemplant aquell insòlit paisatge mariner. La següent parada fou Sitges on van dinar asseguts a les escales que menen a l’església i que fan de preciosa barana del mar que està a tocar. En acabar de dinar, tots els escolars van ser cridats a visitar el Museu del Cau Ferrat que es troba tot just darrere l’església. En acabar, tots van quedar meravellats del gran viatge que els va portar a veure el mar. Una experiència única que, malauradament, no va tenir continuïtat. Segons es recull en el mateix Butlletí, la darrera de les sortides programades als Museus va tenir lloc el 19 de juliol, ja amb la Guerra Civil iniciada. El mestre que els acompanyà, a l’igual que el malaguanyat Antoni Benaiges, també patiria el càstig dels sollevats un cop finalitzada la Guerra Civil, just quan marxava cap a l’exili a Mèxic. Un Consell de Guerra sumaríssim l’acusà de formar part del Comitè Revolucionari Local de la CNT. Trist desenllaç per a un altre mestre que va prometre veure el mar als seus alumnes.