Fer foc nou a ERC
exsenador i escriptor
L’estat de degradació ètica, política, ideològica i estratègica d’ERC és tan alarmant que només si s’hi fa foc nou el partit podrà salvar-se. Si els qui encapçalen les dues candidatures oficialistes liderades per Junqueras i Rovira i integrades pels qui, de comú acord, han dut el partit a patir un seguit de desfetes electorals, no cedeixen el poder ERC està irremissiblement perduda.
Si segueixen manant, ERC acabarà com Euskadiko Ezquerra, que fou engolida pel PSOE, o esdevindrà una paparra d’esquerres, com els Comuns, lligada de mans i peus al PSC per fer-li de crossa permanent. Cal fer foc nou en tres àmbits. Ara ERC és plena de càrrecs i empleats allunyats de la societat i instal·lats en la seva bombolla de poder i unes retribucions folgades que tenen massa present quan prenen decisions estratègiques i pocs militants rasos que no depenen ni aspiren a dependre laboralment del partit. Hauria de tornar a ser el gran referent independentista de les classes populars catalanes carregades d’idealisme, patriotisme fervent i afany de justícia social. Pel que fa a l’estratègia, en lloc d’ocupar el carril central de la socialdemocràcia sobiranista competeix amb els qui abjuren de l’economia social de mercat, veneren dictadors com Maduro, detesten la democràcia liberal i se centren en les minories amb uns patrons familiars, sexuals i de gènere legítims però socialment excèntrics. El respecte més escrupolós als drets civils de les minories sovint oprimides, ha de ser compatible amb el suport explícit a les majories que sostenen la societat. A banda d’això, ERC s’ha dedicat a lluitar obsessivament per l’hegemonia del sobiranisme amb Junts (en una confrontació mútua devastadora per ambdós) en lloc de col·laborar-hi amb lleialtat per tal d’eixamplar els respectius espais ideològics. Ha preferit esbatussar-s’hi que prioritzar la confrontació amb l’Estat i l’espanyolisme i en lloc de substituir el PSC com a força hegemònica del centreesquerra, l’ha ressuscitat .Pel que fa al nefast gir ideològic ERC és ara postnacionalista, postidentitària i postpatriòtica, malgrat que la nació s’està estripant lingüísticament i demogràficament i l’existència d’un patriotisme ancorat en una identitat ferma és un dels puntals irrenunciable per preservar-la. En els països amb un estat i una constitució que articulen i cohesionen la nació, exercir de nacionalista pot ser redundant; a Catalunya no exercir-ne és tant com avenir-nos a l’assimilació que persegueix l’espanyolisme. Pel que fa a la identitat, els catalans que no se senten nacionalment espanyols constitueixen un baluard inexpugnable perquè el seu patriotisme irreductible els fa exemplarment fidels.En un projecte de síntesi ERC ha d’abraçar, també, els que se senten més nacionals que nacionalistes i més proclius a la identificació que a la identitat, perquè provenen d’una altra a la qual no tenen per què renunciar. Així mateix ha de convocar els qui combreguen amb un patriotisme més d’arrel social que no pas lingüístic, cultural i historicista, perquè les biografies familiars i polítiques dels catalans són molt diverses. Ara bé, no pot oblidar que els patriotes també tenen interessos materials i de classe i que els centrats sobretot en les qüestions socials necessiten, en un món dividit en nacions, d’una pàtria on poder prosperar sense interferències d’un estat hostil. Cal fer, doncs, foc nou i les propostes d’aquest text, sense pretendre fixar cap principi dogmàtic ni programàtic, hi volen contribuir.