Un Centre d’Interpretació de la Guerra Civil i la postguerra?
historiadora
Una comunitat està formada per les persones que la integren, per les que ja no hi són i fins i tot per les que encara han de venir. Que aquests tres grups estiguin ben embastats dona mostra de cohesió i sentit de comunitat. Aquesta idea hauria de ser suficient per justificar la presència d’un Centre d’Interpretació de la Guerra Civil i la Postguerra a la ciutat de Lleida, un espai amb l’objectiu de contribuir a conciliar i dignificar una memòria històrica assumible per tothom.
No obstant això, encara avui en dia hi ha qui se segueix preguntant si cal continuar aprofundint en aquell període. L’argument recurrent sempre és el mateix: no és prudent obrir velles ferides. I jo pregunto: les ferides a què s’al·ludeix, s’han tancat alguna vegada? Rotundament no, perquè no s’ha fet el que calia. Mai és sobrer recordar que la Guerra Civil fou especialment cruenta a la ciutat de Lleida. El luctuós bombardeig de novembre de 1937 i la icònica Seu Vella convertida en un dels camps de concentració més extensos de Catalunya en són exemples paradigmàtics.La Guerra Civil és sens dubte l’esdeveniment més important de la història contemporània d’Espanya i la dictadura franquista ha estat la més llarga de l’Europa occidental. Un dels motius fonamentals de la seua llarga existència es basa en el fet que va usar sistemàticament la violència com a metodologia d’actuació per imposar-se, la qual cosa ha provocat unes cicatrius socials que han romàs de generació en generació. A diferència d’altres dictadors contemporanis, Franco morí al llit. El franquisme sense Franco seguí ben viu. Aquells silencis, aquell oblit i/o aquella desmemòria es van perpetuar. I això no és poca cosa perquè impedí que les víctimes poguessin ser reparades i poguessin tenir un acte de justícia. I encara més, tot plegat conté implícitament un component socialitzador de gran importància: no és possible que els entorns més propers en tanquin el dol. Com deia abans, les ferides no es tanquen. I això és una eina de control polític i social molt eficaç. L’amnèsia institucionalitzada que nega l’existència del que va passar i deixa les víctimes en el més absolut dels silencis no és mai la solució si el que es pretén de debò és bastir els fonaments d’una societat profundament democràtica. Difícilment una societat que tingui aquests forats sense apedaçar convenientment pot tenir valors sòlids i perdurables. No vull deixar d’esmentar que des de l’acadèmia, tant la Guerra Civil com la dictadura franquista han estat objecte de nombroses i reeixides recerques, cosa que ha permès aprofundir en el coneixement d’aquesta etapa del segle XX que tant ha condicionat el nostre present. Tanmateix, la història sempre ha d’acomplir una funció social. Si la recerca circula de manera endogàmica i hermèticament tancada en l’academicisme, esdevé estèril i perd utilitat. Ras i curt, s’ha de comunicar i projectar enfora. Aquest també és un altre dels motius que fan necessari un Centre d’Interpretació dedicat a la Guerra Civil i la Postguerra.En definitiva, la creació d’un Centre d’Interpretació és un símptoma de bona salut social. És un lloc de memòria amb un alt valor també patrimonial. Atesa la manca de fils conductors que flueixin amb regularitat fins al nostre present, urgeix recuperar un univers narratiu i constant que permeti a la societat construir realitats passades comprensibles i fins i tot generosament conciliadores. Des del present cal honorar els qui no hi són i deixar-ne memòria, una memòria que també és patrimoni per als que vindran.