La Mancomunitat de Catalunya i l’erradicació del paludisme

A les portes de celebrar els 110 anys de la creació d’aquesta institució, la Mancomunitat de Catalunya fou una federació de les diputacions provincials catalanes, que rectificà l’anacronisme de la divisió provincial borbònica, i que delegaven a aquesta entitat les seves funcions i el seu pressupost.

En el camp del desenvolupament econòmic, la Mancomunitat va dur a terme un ambiciós pla de construcció, reforma i millora de la xarxa viària de carreteres i camins provincials, així com l’establiment d’una completa xarxa postal i telefònica que va fer arribar el telèfon a alguns dels pobles més aïllats de Catalunya. En el cas d’Almacelles, per exemple, aquesta institució fou especialment rellevant per dues actuacions cabdals. D’una banda, l’acord del Consell Permanent de la Mancomunitat de data 3 de maig de 1916, en què va aprovar estendre la línia telefònica des de Lleida fins a Almacelles, una de les primeres a fer-se a Ponent. L’altra actuació remarcable fou la que feia referència a l’erradicació d’un greu brot de paludisme a partir de l’establiment d’un seguit d’hospitals de campanya a la zona de la Clamor i la implantació de mètodes experimentals pioners a càrrec de destacats metges en aquest tipus de malalties infeccioses.Sembla que la zona nord-oest del Segrià fou infectada modernament pel paludisme arran de la construcció del ferrocarril del nord (1859) i la carretera de Lleida a Osca. La repatriació dels soldats de les guerres de Cuba i Filipines (1898) constituí el principal focus d’infecció dels mosquits a la zona d’Almacelles. Un tercer factor fou la construcció del Canal d’Aragó i Catalunya, acabat l’any 1910, que permeté la irrigació i roturació de terres abans ermes i àrides i facilità, en alguns indrets, l’estancament d’aigües i l’aparició d’aiguamolls per un drenatge deficient de les aigües sobrants. La suma d’aquests factors suposà una endèmia palúdica a la zona d’Almacelles d’un abast considerable. Les dades epidemiològiques dels anys 1914 a 1921 així ho corroboren. Per aquest motiu, el mes d’abril de 1919, una comissió del Servei Tècnic de Paludisme, formada pels doctors Gustavo Pittaluga –director del Servei Tècnic de Paludisme de la Mancomunitat de Catalunya i col·laborador del Nobel de Medicina i Fisiologia, Santiago Ramón y Cajal–, i Francesc Serra Robert, feu una visita d’inspecció de la zona. L’any 1920 es van posar en marxa els primers assaigs profilàctics a la vila d’Almacelles fent-se un de pioner a base de quinina entre alguns habitants que vivien dispersos pel terme. En total, de 42 persones tractades se’n van detectar 16 d’infectades pel paludisme. El 1921, es repetiren els assajos profilàctics amb millors resultats, ja que de les 49 persones tractades només se’n van detectar 4 casos. Durant els anys 1923 i 1924, el Servei de Sanitat, conjuntament amb el Servei d’Obres Hidràuliques de la Mancomunitat, va convenir que aquests brots de paludisme a la zona del Canal d’Aragó i Catalunya eren fruit de la insuficiència dels desguassos i l’embassament d’aigua en terrenys de cultiu que es van convertir en potents focus de malària i paludisme. Es recomanà la plantació d’eucaliptus per eixugar els terrenys i com a font alternativa d’ingressos econòmics amb la fabricació de paper. La Clamor d’Almacelles era una de les zones a dessecar prioritàries a les Terres de Lleida, molt especialment els aiguamolls que es formaven de manera periòdica. Sovint, aquest rierol era incapaç d’absorbir tota l’aigua sobrant del reg, provocant inundacions i entollaments en una ampla àrea als voltants d’Almacelles, generant greus perjudicis per als cultius i per a la salut de les persones.