Vida. Amb això, bastaria

Els dies passen i el focus mediàtic es dilueix progressivament, esvaint l’atenció sobre la realitat que viu el País Valencià. I, segurament, continuarà així fins a quedar en una mera disputa política per mirar de centrifugar els costos electorals d’un dels despropòsits més grans viscuts en les darreres dècades sense afrontar les causes que estan darrere de la tragèdia.

Una primera és que la imbricació de negacionisme climàtic i govern han esdevingut una nova forma de criminalitat que mereix responsabilitats no només polítiques, sinó també en l’àmbit penal. Poc temps ha tardat a generar efectes devastadors la irrupció de forces polítiques que porten programàticament incorporades mesures que només es poden despendre de la negació: menyspreu de la prevenció i gestió de les emergències, i menyspreu a la sostenibilitat com a eix transversal de govern. També aquí el negacionisme es materialitza políticament en forces d’extrema dreta fent-se partícips d’una onada reaccionària a escala global. Ni la dialèctica hegeliana de Mazón, amb la “negació de la negació” que ha portat al tancament de la unitat valenciana d’emergències i, poc després, a la creació de la conselleria d’emergències, fa pensar en un avanç progressiu de la raó, com sostenia el filòsof alemany. La capacitat de permeabilitat del pensament reaccionari sobreviu fins i tot davant el gran fracàs ideològic que li ha suposat la tragèdia de la dana. Només la voluntat ferma i organitzada d’amplis sectors socials de combatre’l pot aturar el procés cap a l’hegemonia cultural i política. Sectors amplis que posin la vida al centre, amb això bastaria.Una segona dimensió que ha planat aquests dies sobre el debat de les causes de la tragèdia ha estat la mediocritat dels governants valencians de determinats sectors polítics (mediocritat no com a terme despectiu, sinó analític). No obstant això, es planteja com un element conjuntural quan caldria escatir-ne un component més estructural. I és que la dominació que pateix el País Valencià des del centre de l’Estat, més pròpia d’entorns colonials que d’un estat descentralitzat, només és possible amb la complicitat d’una classe dirigent que la legitimi i disposada a col·laborar en la destrucció de tots els elements d’autoreferencialitat que minen així l’autoestima col·lectiva, sent el cas de la llengua el més exemplar. La mediocritat, per tant, ha estat necessària per desplegar un model de país pensat per al gaudi i benefici del centre i menystenint les valencianes i la vida: urbanísticament insostenible, econòmicament dependent, i fiscalment –i, per tant, socialment– deficitari. I davant la realitat que pateix el sud, quina ha de ser la mirada de Catalunya, a banda de la reacció solidària de les darreres setmanes? Més enllà d’entrar en discussions històriques o en idealitzacions pàtries dels Països Catalans la realitat ens depara un conjunt de reptes i amenaces que tan sols podem afrontar plegats. Des de la institucionalització d’un marc lingüístic amb un potencial de 14 milions de parlants –imprescindible per a la salvació de la llengua en el context contemporani– o la creació d’un marc de lluita compartida més ampli que acabi amb les polítiques funestes del sucursalisme. La idea de Països Catalans demana una actualització d’acord amb el context històric vigent, malgrat que les agendes polítiques siguin divergents en l’actualitat. El Sopar Estellés d’enguany, per commemorar el centenari del poeta, ha comptat amb l’espectacle dirigit per Jaume Belló i la Companyia La Màxima Vida. Amb això, bastaria. Pensat abans de la dana però a la qual ha evocat amb apel·lacions constants a la vida. I és que les darreres setmanes ens han ensenyat que la defensa de la vida no pot ser una declaració programàtica buida. Ha de materialitzar-se en condicions reals de possibilitat, que només es troben en la intersecció de justícia socioeconòmica, mediambiental i nacional.