L’aigua dels rius lleidatans no es ven

La Terra gira i gira, és com un gat que intenta mossegar-se la cua, però que no s’hi arriba mai, gira sobre si mateix i es fan els dies, les nits, els mesos, les estacions i els anys. És un acabar per tornar a començar i dins la Terra viuen els pagesos que fan agricultura de la qual es cullen uns fruits per sembrar-ne uns altres, s’omple el graner per una porta, i per l’altra en surt llavor per ser enterrada perquè grilli i es faci gra.

Acabem el 2024, rebem el retorn que vam produir des de maig al setembre, fruita de pinyol, ametlles, ordi i blat; peres i pomes es guarden en el fred per a ser consumides fins que arribi l’estiu, on sabrem o coneixerem el valor que se’ls ha donat. Caldrà acceptar el que han acordat els comerciants del que hem entregat els productors. Un 2024 diferent del 2023, sembla que la sequera és temps passat; en el present, els embassaments plens i terres assaonades que donen esperança de millorar produccions als olivers, vinyes i sembrats de cereals, colza i farratges. Els plans d’estalvi, dessalinitzacions, són temps passats i tornen a assenyalar la columna vertebral de les terres lleidatanes, es torna a parlar del transvasament del Segre a Barcelona, aquesta aigua per diners, per a millorar els regadius de l’Urgell. Barcelona es recorda d’aquest tros de Catalunya quan té gana i vol fumar-se els caliquenyos, a més de l’aigua que brolla al Pirineu i s’agermana amb l’aragonesa del Cinca. Senyors de la metròpoli, al davant i a l’est tenen el mar, però no mirin l’aigua de l’oest, perquè tenim recs que de tant en tant esdevenen secans, i secans que no han vist mai l’aigua formen part de les zepes incloses en les 70.000 ha del Segarra-Garrigues, perquè hi aterrin les aus, inclosa l’alosa becuda de dubtosa presència. Garrigues, Segarra, Noguera, Segrià, Urgell i Pirineus, productors de la bàsica i fonamental d’aliments de qualitat i quantitat, no en tenim prou, volem més aportacions, des de temps dels romans estem fent el mateix, i en el segle XIX, a més, vam subministrar energia per a les vostres fàbriques, però la indústria no ha vingut a Lleida, fins i tot la transformadora de cereals i càrnies i fruita les tenim a fora. L’Eix Transversal dona pas a centenars de camions, a milers de porcs perquè es transformin en embotits, cereals per fer-ne pinsos a la Catalunya Central. On queda el negoci? Com diu una dita jueva: “Transformaràs, comercialitzaràs i no produiràs”, d’aquesta trilogia estem mancats de transformació i comercialització. A Lleida s’ha de fer un pas endavant si hem demostrat ser uns bons productors, cal demanar recursos per ser transformadors i tancar el cercle com a comerciants, que és on són els guanys per no perdre el relleu; les noves generacions demanen assolir l’esgraó per damunt del productor i la complicitat de les institucions espanyoles, catalanes i lleidatanes tenen la responsabilitat d’atendre’ns, desburocratitzar i pensar que no tenen per què excloure una Catalunya productiva i donar els serveis necessaris en comunicacions, equipaments que en algunes contrades són dels anys 70. Agricultura, indústria, turisme, necessiten millorar en aquest territori de 12.000 km2, de forma urgent. En algun moment penso que tenim més en comú amb comarques del nostre entorn regades pel Cinca i l’Ebre que amb les de l’est banyades pel Mediterrani.