Hola, BESTE

Fa poc, vaig veure la teva signatura mesclada amb noms d’altres artistes grafiters, a Barcelona, entrant per la Diagonal, abans del creuament amb la ronda de Dalt. El fet de descobrir-te a les portes de la capital m’ha dut a voler saber de tu perquè, fins a aquest moment, les teves filigranes només les havia trobat en un àmbit d’uns trenta quilòmetres al voltant de Cervera, la més llunyana a prop de Solsona.

En total, porto comptabilitzades una quinzena de les teves accions: tres en espais urbans –dues, a Cervera mateix, als sòcols d’un edifici d’habitatges inacabat arran de la crisi immobiliària de 2008 i de les piscines municipals, i una altra, a l’entrar a Guissona, en un armari d’instal·lacions–, i la resta al camp, en elements i paraments propers a diverses carreteres de la zona, com senyals i estructures viàries, i també en construccions rurals. Sàpigues d’inici que si t’escric no és per sermonejar-te. Al contrari, el que m’interessa és cridar l’atenció d’aquells a qui tu i els teus col·legues incomodeu. Sí, als que, narcotitzats per l’entusiasme excursionista, volten per les contrades i posen el crit al cel quan topen amb una cabana o un marge dels d’abans amb alguna marca de les vostres. Ai las, quin sacrilegi! Tot i que, no fa pas gaire, les ruïnes camperoles eren vistes negativament i l’arquitectura popular era sinònim de pobresa –de poca cosa–, els darrers temps, la percepció que se’n té ha canviat, i les pedres fan furor: de cursos per a aprendre a construir parets seques i de tallers per a recuperar marges i barraques, n’hi ha cada cap de setmana, i les xarxes socials van plenes de publicacions que donen compte de les proeses assolides per gent que es percep a si mateixa amb una sensibilitat exquisida. Ja se sap, actualment, tot plegat s’ha convertit en una experiència de vida… de vida allunyada de la vida, de vida assistida en dic jo. I què vols, BESTE, si els tractoristes mateixos no són bons ni per baixar de la màquina per arreplegar un roc del tros! Els adobs, els fertilitzants i els pesticides fan la feina, i mentre alguns trinxen les marjades amb el cultivador d’última generació –XXL, és clar–, els visitants s’hi apleguen per refer-los; això sí, tots amb el pap ple, distanciats del que és la veritable necessitat. 

Aquesta és la situació, BESTE: tots ens trobem fora de lloc. De fet, al camp tampoc no hi ha res que s’escapi del control de la nebulosa de les elits, i això fa que, naturalment –tediosament, entenent la idea de natural en el sentit bernhardtià, a L’origen, una insinuació–, ens matem per parapetar-nos a qualsevol muret. Els marges van molt buscats, sí, però, si et soc sincer, prefereixo que els pintis tu, amb grafits com més acolorits i perfilats millor, que es vegin, que es noti que et surt de dins el fet de reivindicar-te, i que, naturalment, si ho fas no és per quedar bé, com és el cas de l’art rural propi del corrent majoritari; perquè a les imatges tocades i posades del món rural que circulen per la xarxa i que es publiquen en reculls com el llibre La Segarra, terra i paisatge, ja et dic jo que no hi surts. Acabo, BESTE. Si em llegeixes i hi tens interès, què et sembla si ens coneixem?