Pelegrins a cavall sota la pluja. Entre el Burgo Ranero i Reliegos (Lleó)

Avui us explicaré una anècdota vinculada al Camí de Sant Jaume, i ja haureu deduït que té a veure amb els èquids. Si penseu així, heu encertat.

Tot comença l’agost de l’any 2002 al bell mig de la plaça de l’Obradoiro de Santiago de Compostel·la, estant de vacances per Galícia. Mentre la meva dona en aquell moment i una cosina meva abraçaven el sant, jo, veient com arribaven els pelegrins i les cares i les actituds que feien, em vaig dir en veu alta: “Melgosa, aquest camí l’has de fer l’any que ve”. En aquell moment sabia que havia d’elaborar el llibre que hauria de regalar el diari SEGRE per Sant Jordi juntament amb Vidal Vidal dedicat a la Seu Vella, que m’havia encomanat Joan Cal, aleshores director d’aquest diari. A banda d’això, no tenia ni idea d’un altre encàrrec que m’esperava.

El mateix any 2002, des del Patronat de la Seu Vella em van encomanar la realització del catàleg de la magna exposició L’Esplendor retrobada, que es va fer al mateix recinte de l’antiga catedral. Va ser una feina tant feixuga com apassionant i vaig acabar realment cansat. Vaig tenir alguns dubtes i vaig estar a punt de no complir la meva promesa jacobea, però un cop feta la presentació del catàleg, vaig preparar la motxilla amb els estris i al cap de dos o tres dies me’n vaig anar cap a Saint-Jean de Pied de Port, on vaig començar el Camí Francès. Després de trenta-un dies, arribava a la catedral de Santiago de bon matí, satisfet d’haver pogut complir el meu objectiu.

D’aquesta magnífica experiència en va sortir una seqüència continuada d’accions vinculades a la Ruta Jacobea. La primera, una xerrada a l’Aula Magna de l’IEI que incloïa una exposició –El Camí Francès, murmuris i silencis– que vaig mostrar al pati del mateix edifici, un lloc magnífic per fer-ho perquè, com a hospital medieval, havia donat aixopluc, assistència mèdica i aliment a pelegrins que passaven pel camí català. L’any següent, el 2004, vaig fer el Camí Aragonès. El 2005 vaig fer un curs de formació hospitalera a Ponferrada i el mes d’agost em van destinar a fer d’hospitaler quinze dies a l’alberg municipal del Burgo Ranero, a la província de Lleó. Va ser una experiència inoblidable.

En aquest alberg es va produir l’anècdota que, indirectament, vincula aquesta imatge eqüestre al fet que explicaré. Un dia, cap al tard, torna a venir a l’alberg un pelegrí (diria que era militar de rang alt) al qual jo ja havia acompanyat a la quadra on podia pernoctar el seu cavall. Demana per mi, el veig amb cara de preocupació i em diu a cau d’orella que a l’estable ha observat que l’animal té un problema que pot esdevenir greu, fins al punt que hauria de posar fi al recorregut. Explica que estaven tancats la farmàcia i el súper, afirma que creu que el podré ajudar a solucionar-ho i afegeix que només li calen compreses femenines. Jo, bèstia de mi, li dic: només això? Cap problema! Era l’hora del sopar i tots els pelegrins eren al menjador. Demano silenci amb ell al costat i crido: “EM CALEN PELEGRINES QUE TINGUIN LA REGLA!” Després, ja amb una veu en volum normal, afegeixo: aquest pelegrí té una urgència, necessita compreses per al seu cavall, que té una tocadura que pot esdevenir greu. En un tres i no res li van oferir paquets de totes les marques. Després de tot l’affaire em vaig disculpar per la manera de fer-ho, ja que el vaig notar una mica incòmode. Així i tot, ell va trobar la meva forma de plantejar el tema molt ocurrent, i jo li vaig dir que tenia una agència de publicitat. Va riure feliç i ens vam acomiadar allí mateix perquè ell marxava de matinada.

Un dia, fent les tasques de neteja diàries a l’alberg, vaig veure passar els quatre genets de la foto. En acabar la feina, vaig agafar el cotxe i vaig anar a trobar-los, ja que a l’altre pelegrí no el vaig poder fotografiar. Era un dia plujós i vaig tenir sort perquè s’havien aturat a abeurar els cavalls. Després de demanar permís per fer-los la foto i de fotografiar-los també amb les seves càmeres, ens vam acomiadar. Diria que els homes eren militars espanyols i es van ajuntar casualment amb les dones, estrangeres, en el transcurs del Camí.

De l’aventura hospitalera en va sorgir una altra exposició, intitulada Espolsant la catifa, que es va fer primer a l’ajuntament d’Alcoletge a demanda d’Annabel Encontra i Alexandra Cuadrat. En aquest poble hi ha alberg del Camí. Després me la van demanar a la Granja d’Escarp, i Anna Sàez, molt amablement, va fer la presentació.

Generalment, per experiència pròpia, o dit per altres, després d’un pelegrinatge mai més et despenges del Camí. D’aquest o d’altres.