Noia Berber del Baix Atles

Darrere d’aquesta imatge hi ha un relat vinculat a l’abandó fins i tot governamental d’una gent que malviu, en condicions deplorables, de la llet, d’algun formatge, de la carn de quatre cabres mal comptades i d’almoines de viatgers com nosaltres en unes coves rupestres amb mínims d’habitabilitat, en una barrancada semidesèrtica situada en el Baix Atles. Hi vam arribar per iniciativa i bonhomia del nostre guia i xòfer del totterreny Toyota, en Mustapha, que ens va acompanyar en tota la nostra estada al Marroc berber.

En arribar, després d’un llarg i pedregós camí, al lloc esmentat, que no tenia nom oficial, li vaig preguntar al guia si podia fotografiar lliurement i em va dir que sí. Suposo que ells tenien els seus tractes. La sobrietat i la humilitat extremes feien interessant el lloc: una cinglera de conglomerat d’argila i pedres d’uns quatre metres d’alçada que era una de les bandes del barranc, on hi havia cinc coves mal comptades, algunes amb una mica de paret de pedres mal deixada apropada a un dels costats de l’entrada, com per a protegir-se del vent dominant, sense una gota d’aigua a la vista per enlloc; un tancat amb quatre cabres; ni un trist arbre... Un espai desolador per a uns ulls acostumats a un lloc com el nostre. Vaig fer 4 fotos com a base documental. En aquest curt període, entre els pocs personatges que semblaven habitar aquell indret, l’única que em va despertar interès fotogràfic va ser una noia abillada amb un llarg vestit i mocador que, partint del tors, acabava cobrint-li el cap. Em vaig adonar que en el meu recorregut exterior em va anar seguint prudentment. No en vaig fer cas. La meva curta experiència fotogràfica magrebí em deia que no retrataria cap persona. Tot seguit vaig demanar permís per entrar en una de les coves, ja que vaig intuir que m’agradarien. La resposta va ser afirmativa. Un cop dins d’una d’elles, i fent alguna foto de l’interior, que em va semblar encisador, recordo que la sensació va ser de pau i harmonia. Suposo que el meu vessant muntanyenc es va fer palès, ja que havia bivaquejat en llocs semblants a aquell, si més no quant a confort. Allò va fer que no em trobés gens incòmode o estrany.

En un moment donat, dins la cova i d’esquena a l’exterior, vaig notar una presència darrere meu i em vaig girar. Era ella i estava exactament immòbil tal com es veu en la imatge. Amb la mirada em va semblar que demanava que la fotografiés i no em vaig equivocar. Sense paraules, amb gestos, li vaig preguntar si la podia retratar assenyalant amb el dit la meva Canon i de seguida va assentir. Li vaig fer quatre o cinc fotos i vam sortir sense dir-nos res. Amb la seva mirada vaig entendre que demanava alguna recompensa, i naturalment li vaig correspondre en aquesta mena d’intercanvi. Va ser una estona tota ella força dura. Vull afegir que aquesta postura em va semblar com un déjà-vu. Més tard, ja a casa, observant la imatge a l’ordinador amb calma, observo que la pose que adopta em recorda una escultura de figura femenina de Cristòfol. Miro els catàlegs que tinc de l’artista i... Eureka! La trobo! No anava errat: és l’escultura de cos sencer anomenada Captaire, feta l’any 1934.

L’expressió de la cara, la postura de la mà esquerra a la barbeta, com suportant el cap inclinat, el braç dret caigut amb la mà totalment relaxada, en postura de total submissió, i els objectes de subsistència arraconats i a terra... Tot això ho porto gravat en el meu imaginari dels moments importants en el meu recorregut fotogràfic vital.

Per acabar, afegir que se’m va fer molt estrany que volgués ser retratada. Només ho puc entendre vista la gran necessitat d’obtenir uns diners per tal de col·laborar al manteniment de la unitat familiar, i això sí, amb el permís del seu pare allí present, ja que al Marroc, a diferència d’altres països africans, la població no només es nega amb força a ser retratada, sinó que fins i tot pot adoptar actituds agressives, sobretot si el retratat és un infant. Vaig intentar saber-ne les causes i no en vaig treure l’aigua clara. És possible que hi hagi algun motiu religiós. El guia ens va dir que aquestes petites comunitats, abandonades de la mà de Déu, que estan lluny de les zones diríem privilegiades, generalment no estan censades ni disposen de la documentació identificativa pertinent. Són ciutadans rebutjats, gairebé inexistents per a l’administració governamental.