Sala d’estar d’habitatge de La Blava(Roda de Ter)

La narració que alimenta aquesta imatge es desenvolupa en tres àmbits diferents. El primer té a veure amb una petita història vinculada a la xarxa Facebook; el segon penja del meu desfici de capturar fotogràficament els llocs abandonats, que em va portar a retornar després de molts anys a retratar aquests indrets deixats de la mà de Déu; i el tercer és que, quan vaig fer aquesta imatge, imaginava que aquí hi podria haver viscut un personatge important de les lletres catalanes.

El primer àmbit es genera, com he dit, per una cadena de casualitats vinculades a la meva pàgina de Facebook, que desemboca a arribar a contactar i conèixer un encant de persona que seguia les meves publicacions del projecte Detritus a l’esmentada xarxa. Un dia ella em pregunta si havia sentit a parlar de La Blava (la fàbrica tèxtil Tecla Sala), popularment anomenada així pel color dominant en la pintura de molts dels seus components arquitectònics, situada a Roda de Ter, fundada a finals del segle XIX, just a la vora del riu que dona nom a la vila, l’aigua del qual aportava l’energia necessària per fer funcionar la maquinària. La meva resposta va ser ràpida: li dic que no, que no n’havia sentit a parlar mai i que tampoc no havia estat mai a Roda de Ter. M’explica que fa anys que va deixar de produir i podria ser un magnífic detritus, que està tancada a pany i forrellat i que no hi deixen accedir a ningú, però ella em podria aconseguir un permís. I així va ser, va fer les gestions pertinents i vam acordar una data.

En el segon, faré cinc cèntims del procés de captura de les imatges. El vaig fer en dos sessions maratonianes, d’un dia per a cadascuna. En la primera, acompanyat pel meu fill Marc, també fotògraf i aficionat als llocs abandonats, en arribar a Roda vaig conèixer en persona la Marta (ja hi anava amb les claus de La Blava a la mà). Virtualment ja feia força temps, va semblar que ens coneixíem de tota la vida. Un amic d’ella que també em coneixia pel Facebook s’hi va apuntar. Tots dos em van seguir durant tota l’estada. Només volien veure’m treballar. Aquest amic, en Jordi, després va ser l’artífex que em va permetre exposar Detritus a l’abadia de Sant Joan de les Abadesses. En la segona visita, a la qual pertany aquesta imatge, hi vaig anar sol des de Lleida i en arribar al lloc, un cop la Marta em va obrir la porta, vaig entrar, la va tancar de nou i va marxar. Em va deixar sol i tancat durant tota la sessió, unes 8 hores. És tota una experiència vital retratar tots aquells espais fabrils de grans dimensions i els habitatges buits de vida, sol i en silenci. Els sentiments s’activen enormement.

El tercer àmbit, i molt important, és que la Marta ja m’havia informat que en aquella fàbrica hi va treballar durant vint anys Miquel Martí i Pol. Segons la Viquipèdia, hi va fer d’escrivent, tot i que les males llengües diuen que feia d’allò que avui en dia s’anomena cap de personal i que a causa d’aquesta funció no va gaudir de bona premsa al territori. Va treballar fins que l’esclerosi múltiple ja no li ho va permetre.

Cal comentar que per poder accedir als habitatges de luxe, situats dins de la fàbrica, em vaig haver d’arrossegar per terra, ja que l’únic lloc que vaig trobar va ser un forat que hi havia a la part baixa de la porta del garatge gràcies al fet que algú abans que jo hi havia anat i havia arrencat un dels elements de fusta de la seva estructura. Recordo que, amagats al fons de l’herba, hi havia vidres trencats invisibles i en posar les mans a terra per acotxar-me, a causa del meu pes, me’n vaig clavar uns quants. Em vaig netejar la sang com vaig poder i vaig entrar com un cuc, arrossegat per terra. Això em va permetre accedir al primer habitatge. Com en molts llocs abandonats, hi havia força destrosses provocades pel vandalisme i els buscadors de plom i coure sobretot. Vaig fer força captures. Eren unes llars en les quals segurament hi haurien viscut els caps o directius de l’empresa. A la foto es pot intuir el que dic en veure el mobiliari i la decoració.

Per acabar, cal dir que quan faig fotos de detritus, en veure els espais, sempre intento imaginar-los actius amb la gent treballant o vivint en el seu dia a dia. No puc evitar-ho. En el transcurs de fer aquest reportatge-document, en un espai no industrial, una idea fixa em va voltar pel cap. M’imaginava dins de les diferents estances –menjador, dormitori, cuina, bany, etc.– la figura del poeta habitant, com si aquella hagués sigut casa seva. Disposava de la seva foto en el meu imaginari, ja que vaig tenir la sort de conèixer-lo personalment en una visita que va fer a Lleida per inaugurar des de la seva cadira de rodes un negoci molt innovador vinculat a la cultura que, malauradament, no va reeixir.

25-11-2013

Aquesta foto, formant part de l’àmbit de La Blava, va ser exposada en la primera mostra Detritus a la sala Montsuar de l’IEI l’any 2014. Posteriorment l’exposició va viatjar a Sant Joan de les Abadesses i a Tàrrega.

pàgines culturals de segre