La Nena que va contactar amb la Nit (Lleida)

Aquesta imatge forma part d’un grup que és resultat d’una espècie de procés mental vinculat a allò que diuen que, si tu desitges quelcom amb molta força, és molt possible que es faci realitat. Aquesta imatge és la segona de la sèrie que té aquesta particularitat. La primera va ser la de geisha de Kyoto. No descarto publicar-ne alguna més.

La història comença l’any 2012, quan la Fundació Sorigué va convocar un concurs fotogràfic online, en una època que aquesta modalitat de competició estava de moda (tot i que a mi no m’agradava gens). La temàtica estava restringida. Les fotografies a concursar haurien de ser sobre les dos escultures d’Antonio López que, gràcies a l’esmentada fundació, vam poder gaudir un temps a Lleida. Per participar-hi havies d’enviar la teva foto o fotos directament per internet a l’adreça indicada a les bases, també des de les mateixes bases. El premi seria atorgat a l’obra més votada per la xarxa. Dit d’una altra manera, a l’obra publicada des del web de la fundació que tingués més likes en un termini indicat. Jo diria que va ser el primer d’aquesta modalitat a Lleida. M’agradava força Antonio López com a artista, i també la proposta. Vaig decidir presentar-m’hi tot i la meva recança i em vaig posar en marxa.

Vaig fotografiar totes dos escultures, dos caps d’infant, una amb els ulls i la boca oberts, anomenada DIA, situada a la cruïlla Alcalde Pujol-Cristòfol de Boleda, i l’altra amb els ulls i la boca tancats de nom NIT, situada a la plaça Sant Joan. Uns títols metafòrics, al meu entendre, molt ben pensats i definits per l’artista.

Per explicar el que deia del “procés de força generada pel desig mental”, us explicaré com va esdevenir el fet final d’arribar a la captura de la foto mostrada. Vaig anar una tarda a la plaça a una hora que ja no toqués el sol. De fet, a les cases de la dreta es veuen els últims rajos il·luminant. Em vaig posar en mode observació i em va agradar sobretot la vista frontal per dos raons: la primera, perquè al meu entendre expressava millor l’obra, i la segona, perquè la volia captar vinculada a la simetria de la plaça. La raó de prendre un punt de mira des de terra era dotar l’obra de majestuositat, com a metàfora visual destinada a representar el motiu principal de la imatge en una jerarquia superior.

Un cop decidit el punt de vista, i l’òptica que vaig trobar més adequada, em vaig dedicar a observar la interacció de la gent amb l’escultura. Va ser força interessant, realment generava interès. Alguns senzillament es paraven a observar-la un moment; altres es feien una foto tipus turista correcamins, amb selfie o no; i altres, suposo que pel fet que passaven tot sovint per la vora, ja els havia esdevingut transparent o fins i tot invisible, com una tanca publicitària que veus cada dia en un recorregut quotidià.

Però vet aquí que aquesta espera observadora es deté i s’esdevé un moment que em sembla tenir la traça de convertir-se en màgic. De cop apareix aquesta nena de la mà, diria que de la seva mare, totes dos travessant la plaça, amb aspecte de desplaçar-se tot passant de llarg. Per l’hora, no feia gaire que havia sortit de l’escola, i la nena en veure la Nit, tot de sobte, s’allibera de la mà que la subjectava, s’escapa i com un llampec s’atansa a l’escultura i inicia una relació tàctil amb ella. Va executar una mena de coreografia, li va donar la volta amb la mà passant en recorregut circular, la va tocar diversos cops, el nas, la boca, l’orella. Jo, embadalit observant, anava fotografiant. De fet vaig fer diverses captures. La posició satisfactòria no acabava d’arribar i vaig engegar el procés de demanar a l’infinit que fes una acció especial, i crec que finalment les muses em van escoltar i obsequiar amb el resultat de la imatge que avui publico. Diria que la nena volia obrir-li els ulls, també podria ser perquè la veiés a ella mateixa, com aquell que vol fer una presentació formal.

Al finalitzar la sessió, he de dir que en el meu pensament va quedar la imatge d’una nena desconeguda que, sense saber-ho, volia que la Nit esdevingués Dia. També he de dir que ni la nena ni la seva mare no em van veure durant el procés de captura, i em va quedar un agradable sentiment d’agraïment a les Muses i a l’Infinit.

Per acabar, explicaré que el jurat popular va decretar amb els seus vots virtuals que aquesta imatge fos la guanyadora del primer premi, que eren dos volums perfectament editats en tapa dura i embolcallats amb un estoig adient de l’any 2010, un de dedicat únicament als dibuixos (287 pàgines) i l’altre a les pintures i escultures (217 pàgines), amb la següent dedicatòria de puny i lletra de l’artista:

Enhorabuena, Llorenç Melgosa, con cariño,Antonio López17 octubre 2012.

En definitiva, un gran premi. Això és tot.