Seducció al Museu Pau Casals
La història d’aquesta imatge comença per un relat vinculat a la manera com hauríem de relacionar-nos i el tracte que se’ns permet tàcitament amb l’art en general i amb les escultures en particular en els espais expositius, si no ens diuen el contrari. Però el tema no acaba aquí. Al final va sorgir del no-res i ines- peradament a la xarxa Facebook un desenllaç en forma de comentari sobre la imatge que va ser, al meu entendre, desafortunat, propi de quan s’interpreta una cosa de manera equivocada, i vull afegir que potser tampoc hi hauria estat d’acord si hagués encertat amb el seu vaticini.
Aquesta foto la vaig fer en una visita al Museu Pau Casals amb la meva companya Carme. És un museu instal·lat en la que va ser la casa d’estiueig que el mateix Pau Casals va fer construir l’any 1910.
Tot l’espai expositiu, situat preferentment mirant al mar, és molt agradable de visitar passejant per les seves sales i jardins, a banda de deixar-nos conèixer de primera mà la magnífica col·lecció d’art, documents i objectes personals del nostre gran músic, inclòs algun dels violoncels que va tocar magistralment.
En un moment donat del nostre recorregut ens aturem davant de l’escultura en qüestió i observo que la Carme se la mira amb un interès especial. De seguida es gira cap a mi i em diu: “Un dia em vas comentar que amb les obres d’art s’ha de ser molt curós, però que un amic teu artista [l’amic era Leandre Cristòfol] et va dir que les escultures, per tal d’assaborir-les totalment, s’haurien de tocar, oi?”. Jo de seguida li responc que sí, que és així, tot precisant que no es pot generalitzar per motius diversos, sobretot els vinculats al material, els acabats, la quantitat de persones que les veuen cada dia, etcètera, però en aquest cas em va semblar que tocar l’escultura com qui la vol acariciar per tenir-hi contacte físic mitjançant el tacte no podria tenir cap conseqüència negativa, i sense dubtar ni un moment li vaig dir que sí. Ella, sense esperar ni un segon, es gira, s’atansa al bust i li fa un petó dolç als llavis. Jo, meravellat per l’escena, intento fer-li una foto, però no hi arribo a temps. Quan es torna cap a mi, li dic: “Ho podries tornar a fer?, però amb més calma, perquè et vull fer una foto”. Em respon que sí, i que li agradaria força tenir aquell record. Retrato les dues i continuem la visita. La primera part del relat finalitza aquí.
L’endemà de fer la foto, la postprodueixo i la publico al Facebook i a l’Instagram, com gairebé totes les imatges que m’agraden. En totes dues xarxes tenen una bona acollida, però al Facebook una persona fa un comentari que denota que aquella foto l’ha ofès, i escriu això: “Cal morrejar la verge?”. Jo li responc: “No és una marededeu”, i afegeixo: “En qualsevol cas, només vol ser un petó”, i li adjunto una foto de l’obra treta de la web del museu amb les dades, deixant-li palès que no és una marededeu, i em respon amb un monosíl·lab: “Ok”. Aquí acaba la conversa virtual.
He de dir, per tal de donar llum a la possible polèmica pel fet que la meva foto es pugui interpretar com si l’escultura fos d’una marededeu, que a la imatge oficial baixada d’Internet la vista és frontal i en ella s’hi observa que té els braços creuats, porta un mantell que li cobreix el cap i l’esquena i li deixa al descobert l’espatlla dreta fins al colze i una mica més avall, i afegeixo que l’obra gaudeix d’un cert erotisme. En definitiva, una visió gens utilitzada en la imatgeria d’una Verge Maria.
Crec que la Carme tenia molt clar que no feia un petó a una representació d’una verge cristiana, sinó a una obra d’art que senzillament l’havia seduït i va executar allò que va sentir tot prenent contacte físic amb ella. També penso que si l’artista hagués pogut veure aquest diríem happening pel forat d’un pany, li hauria plagut d’una manera important.
Sant Salvador (Tarragona), 30-09-2022
Obra: Bust Femení, en bronze de fosa, feta l’any 1930 per Santiago Costa Vaqué.
pàgines culturals de segre
