Mirar al cel i caminar

Al llarg de la nostra existència, quan l’home –i la dona– ha abaixat el cap cap a la terra ferma ha sigut per saber per on trepitjava i caminava. Quan l’ha aixecat ha sigut per llavors entendre que desconeix completament els motius pels quals camina. El cel ens ha parlat, i ha encaminat les diferents civilitzacions segons com el sabien interpretar. Avui –avui com a espai temporal que abraça dècades i segles de recerca– podem veure’l des d’un prisma científic que cada dia ens resol algun dubte més, com saber, cada dia amb una mica més de certesa, per què caminem i cap a on ho fem.

Una de les encarregades és la comunitat científica de la NASA, segurament el centre més reconegut per exemplificar la recerca i la feina que es fa per entendre aquest més enllà que és el cel, l’univers i l’espai exterior.

Avui ens hi endinsem amb l’enginyer Marcel Llopis. Nascut a Lleida, va començar la seva carrera a la nostra Universitat, i ara és director adjunt d’un dels centres amb més pes de la NASA.

Llopis explica allò que pot explicar, allò que és públic però no per això conegut (aquesta és la gràcia de la meva feina). Des dels projectes a Mart, la forma de llençar mostres entre la Terra i el planeta vermell o les mides dels ordinadors que instal·len per fer funcionar els aparells que volen i roden de forma autònoma pel seu terra rocós.

I de Mart a Júpiter, el planeta més gran del sistema solar, que amaga, en una de les seves petites llunes, gel i aigua que, qui sap, podríem aprofitar algun dia. Això ho determinaran i faran els humans del futur. És per això que els que no ho veurem hem de procurar fer-ho factible, creure-hi i apostar-hi de forma decidida.

Editorial de la revista número 40 de Vint-i-dos, que inaugura l’any 24, i que ens serveix per seguir explicant el món científic i tecnològic al món.