Enyorada desmemòria

Mentre vaig pujant per l’escala de l’avió carrejant la maleta de cabina, el paisatge desolat de l’aeroport Indira Gandhi de Delhi m’assenyala amb el dit. Per experiència sap reconèixer l’enyor en la cara dels viatgers que abandonem l’Índia. El darrer dia ens hem tornat a deixar fotografiar amb l’estelada. Als indis els agrada fotografiar-se amb nosaltres. La nostra cara els resulta exòtica, ens diuen amb un tímid somriure. S’agafen a la roba de la bandera mentre repeteixen Catalunya lliure com si es tractés d’una frase sagrada dotada d’un poder espiritual. Un fins i tot s’atreveix amb la barretina que un dels amics de la colla llueix orgullós damunt del cap. Han estat uns dies meravellosos on ens hem deixat bressolar per una desmemòria que ens ha alliberat de tots els nostres fantasmes. Navegant pel Ganges les paraules del bellíssim cant In paradisum ressonaven dins dels nostres caps, mentre les fogueres de llenya s’alçaven amagant l’embolcall immaculadament blanc dels difunts. I que els àngels us acompanyin al paradís si és que encara no l’heu conegut aquí en aquesta desventurada terra, els desitjàvem mentre llençàvem a l’aigua contaminada petits clavells xinesos d’un intens color taronja. Despullats de la nostra realitat més mundana, els viatges esdevenen un bàlsam que ens guareix les ferides. Altres mons ens condueixen a conèixer altres realitats i descobrim que tot és relatiu. Allunyats del dia a dia i embolcallats per un núvol suau i esponjós, l’arribada a casa ens anuncia que tot segueix igual. Els mateixos noms i les mateixes notícies. Com La roda hidràulica del poeta Bertolt Brecht, la roda de dalt ha anat girant mentre nosaltres, pobres inconscients, imaginàvem que la tornada ens descobriria un altre paisatge. Potser sí que, com diu Gonzalo Boye, l’editor de la revista Mongolia, Espanya necessita un tractament psiquiàtric col·lectiu. Res no és mou. Quan arribo a casa, el jet lag m’acompanya fins al llit. A la tauleta de nit veig el llibre que vaig abandonar abans de marxar. Un recull d’articles de l’enyorat periodista Ramon Barnils. N’agafo un a l’atzar i el llegeixo: “Investigació per a tots” (2-5-1994, El Temps). Barnils denuncia la corrupció de l’Espanya del cas Banesto, Roldán, del ministre d’Interior, el socialista Antoni Asunción. Tot un déjà vu que retorna com el cogombre.