Ciutats educadores

D

iuen que el paper ho aguanta tot i potser per això quan la teoria s’ha de portar a la pràctica, la substància de fibres vegetals s’esmicola posant en evidència que entre el desig i la realitat hi ha quilòmetres de camins on es fa imprescindible picar pedra. La setmana passada el Paer en cap presidia l’obertura del seminari “Ciutat Educadora i Governança Local”, organitzat per la Paeria conjuntament amb la Secretaria Estatal de Ciutats Educadores en el marc de les activitats que Lleida impulsa com a Presidenta de la Xarxa Estatal de Ciutats Educadores. La nostra ciutat va signar la Carta de Ciutats Educadores l’any 1990 però com diuen que el nom no fa la cosa, i ja em perdonaran, en aquest llarg període de temps no he percebut un canvi d’actitud en la majoria dels meus conciutadans. Perquè així com està demostrat que la democràcia no crea demòcrates, una ciutat que aposta per l’educació no crea ciutadans ben educats. És clar que hi ha ciutadans ben educats, amables i cívics però, malauradament, formen part d’una minoria que pateix les conseqüències de la mala educació que regna en els pobles i ciutats del nostre país i que sembla tenir llicència absoluta per amargar la vida als que defensen, ves per on, la convivència i el civisme. Els incívics són, com deia aquell, els “putos amos” de la ciutat. Embruten les parets dels edificis, fins i tot els històrics i aquí pau i allà glòria. Això sí, Lleida: ciutat educadora. Suposo que els comerciants han renunciat a netejar les façanes dels negocis perquè és absurd continuar invertint esforços i diners si l’endemà mateix es troben un altre cop amb grafits i tacks. Això sí, Lleida, ciutat educadora. I els papers? El terra n’és ple. I les tifes dels gossos? I els xiclets? I les festes de comiat que embruten la ciutat? Això sí, Lleida, ciutat educadora. Recordo un dia que vaig coincidir en una tertúlia de ràdio amb l’exconsellera d’Educació Irene Rigau. Parlàvem de les reformes educatives i del fracàs escolar. Ella, amb molt bon criteri, defensava l’excel·lència de països com Suècia i que Catalunya havia d’arribar a aquell nivell. Jo no hi podia estar més d’acord. Sana enveja, vam coincidir. Tanmateix, li vaig demanar que, si era possible, s’ensenyés a les escoles les normes bàsiques de convivència. Li vaig comentar que m’acontentaria que la gent sabés que ha de caminar per la seva dreta. Començo a pensar que ho tinc ben perdut. Això sí, Lleida, ciutat educadora.